Ahir a la nit ens vam trobar, com previst, al
Casal Jaume 1er de Perpinyà amb motiu de la vetllada poètica coorganitzada per l'associació
France Méditerranée Pays catalan.
El que no s'havia previst va ser el tall de corrent. Llarg. Llarguíssim... Fins que, al cap de bona estona d'esperar que torni "la llum", sense la qual no es podia tenir amplificació ni videoprojecció ni tampoc calefacció, per sort, algú va arribar amb dos canelobres i les espelmes corresponents. Doncs ens vam decidir a improvisar: canvi de sala, instal·lació entorn d'unes taules on es van col·locar els candelers providencials, l'ordinador portàtil (amb bateria carregada), proximitat divertida, un pèl simbòlica, i la màgia de les espelmes va operar.
La poesia és amiga de les candeles, de la seva llum dolça, grogueta, olorosa, tremolosa, creadora d'espais d'incertesa entre claror i fosca, on colors, coses i gent van perdent la seva definició habitual en l'imperi trivial de la vista i passen a entrar en el regne subjectiu de l'oïda i del tacte. Les veus, els instruments hi sonen d'una altra manera, amb una altra densitat, una altra intensitat; desperten ecos insospitats en uns oients més receptius, mig amagats que són en una mena d'intimitat compartida on el temps alentit sembla haver fet marxa enrere per uns moments.
Quan es van apagar les espelmes, ningú no es va poder estalviar un comentari dels habituals ... fa olor d'església, fa olor de nadal, fa olor d'abans, em recorda... Si, a tots ens recordava... I, tots nos ho vam passar molt bé.
Moltes gràcies a la gent del Casal, de France Méditerranée i al benèvol públic evidentment -amb una menció particular pels amic del Sud que van fer el viatge-.
