El 27 de juliol de 2010, en aquest mateix blog, havia publicat un poema de Miquel Martí i Pol que és dels que ajuden a viure -almenys que m'ajuden a mi- perquè em semblava d'una gran actualitat. Avui, el torno a publicar ja que, llastimosament, el trobo més que mai d'actualitat!
Estant amb això, quasi sense pensar-hi, se'm va acudir un altre poema, justament dels que... que és el poema de
Nâzım Hikmet titulat:
La criatura més divertida i del qual penso que es pot posar en paral·lel amb el de Martí i Pol. De fet, jo, aquest poema només el coneixia en la versió francesa recitada per Yves Montand i no sabent si n'existia alguna traducció al català, aquí n'acabo de fer una
1.
ARA, MIQUEL
Ara, Miquel,
torna a ser el temps
del fil gruixut i les paraules dures.
Escasseja el diner
i ja és sabut que els poderosos
-planye'ls, Miquel!-
només poden permetre's
certes efusions sentimentals
amb la butxaca plena.
A coll-i-be dels pobres
alternen xurriaca i caramel
segons el vent que bufa;
però no descavalquen mai.
Miquel, recorda-ho:
únicament pegant sacsades
tots plegats,
ens els traurem de sobre.
Les canyes
només es tornen llances
si hom les empunya amb esperit de lluita.
Miquel, aquest llevant
fa molt de temps que dura
i el terra és xop
i se'ns podreix la sola
de les sabates.
No trobes que ja és hora
de treure els peus del fang
i espolsar-se el clatell
i fer bugada?
Miquel Martí i Pol
LA CRIATURA MÉS DIVERTIDA
Com l'escorpí, germà,
Ets com l'escorpí
En una nit d'espavent.
Com el pardal, germà,
Ets com el pardal
Amb els seus menuts desassossecs.
Com el musclo, germà,
Ets com el musclo
Tancat i tranquil.
Ets terrible, germà,
Com la boca d'un volcà apagat.
I no ets un, desgraciadament,
No ets cinc,
Ets a milions.
Ets com el be, germà,
Quan el botxí, vestit amb la teva pell,
Quan el botxí alça el bastó,
T'afanyes per entrar dins el ramat
I te'n vas corrents cap a l'escorxador, quasi cofoi.
Ets la criatura més divertida, en suma,
Més divertida que el peix
Que viu dins la mar sense saber la mar.
I si hi ha tanta misèria per aquesta terra
És gràcies a tu, germà,
Si estem afamegats, esgotats,
Si estem escorxats fins a la sang,
Premuts com el raïm per donar el nostre vi,
Jo diria que és culpa teva?no...
... Però hi tens molt a veure,
Germà.
Nâzım Hikmet
Els volia posar realment paral·lels però, vés per on, no ho he aconseguit. Llàstima.
1 Potser algú em dirà si existeix una versió catalana del poema....