Ahir al dematí, tot esmorzant, per la ràdio sentíem la famosa, la gran Celilia Bartoli com cantava un ària de l'Artaserse de Riccardo Broschi. Mentre sucàvem dins el nostre té les llesques de pa untades de confitura, ella ens abocava dins les orelles un escataineig fet d'una quantitat de trèmolos, fioritures, salts cap a l'agut i baixades cap al més greu de la seva tessitura, notes perllongades fins a una temuda asfíxia. Una música complicada, entravessada, tècnicament revessa, d'una gran virtuositat que, això si, ens feia sentir admiració per la cantatriu. Res més, mira. M'adonava que no m'agradava gens aquesta música, que no em contava res, tret del que acabo de dir. I em demanava perquè haver-se donat tanta pena per escriure una tal obra i perquè donar-se tanta feina per interpretar-la. Bo. I se'm va acudir que també existia gent que de la mateixa manera s'enginyava, es donava penes i treballs per construir una Torra Eiffel de mistos que Déu n'hi do! Armar mistos en qualsevol forma reclama atenció, precisió, molt de temps, molta paciència, perseverança, fins i tot obstinació i una innegable virtuositat. Ara bé, això tampoc no em fa gaire gràcia. Però... sense buscar cap utilitat a l'una i l'altra cosa -que això seria tot un altre debat-, no faré ni un retret a la gent que se les admira de debò. I cric i crac i aquesta paraulada de mitja broma -útil o inútil- s'ha acabat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada