Cinc cèntims a propòsit del paper.
Aquest paper anyil, blau violaci. Era un paper d'embalatge que, abans de la invasió mundial dels plàstics de tota mena i per a tota mena de coses, s'utilitzava per guarnir el fons de les "caixetes" a claraboia, de fusta de pollancre, generalment, blanca i lleugera en les quals, pel seu transport, es condicionava la fruita, préssecs, albercocs, etc. Es presentava en fulls de 46,5cm x 17,5cm i era de baixa qualitat, retirant un mica el paper assecant però més prim.
A més del seu blau intens, el que em va interessar molt d'aquest paper va ser la seva sensibilitat a la llum. Doncs, sí, una mica com un paper fotogràfic, exposat a la llum del dia, als raigs del sol, el seu blau es degrada progressivament, es marceix, s'esblaima, griseja, vira a bistre, perd la seva lluminositat, s'apaga.
Ara, potser, us preguntareu: «però, què hi fa el codolet sobre el paperot?»... Hi fa que una cosa els agermana, dic cosa però seria més exacte dir que mostren o són el resultat d'una actuació semblant i aquesta actuació és el desgast degut a un flux. Flux d'aigua pel codolet, flux de llum pel paper. L'un com l'altre veritable esmeril. La fusteta de la meditació N°3 i de la N°4, me la va regalar una amiga de retorn del Sahara... s'entén que la fusteta també ha sofert, amb l'ajut d'un flux d'aire, l'acció del mateix paper de vidre. En conclusió, els tres elements de les meditacions delaten el protagonista amagat però imprescindible de tota cosa en l'Univers: sa majestat el Temps.
Per tant tota obra en la qual he emprat aquest paper (com alguns dels meus poemes tridimensionals) deixa de ser un objecte a tres dimensions i, ves per on, passa a integrar la quarta!
