INSTANTS POÈTICS V-7

Camil DESCOSSY (1904-1980)

Abans que tot, en Camil Descossy va ser un pintor. I un dels que compten. (Llastimosament i segur que per culpa meva, conec molt poc la seva pintura). L'any 2004, amb motiu del centenari del seu naixement, la Casa de la Generalitat de Perpinyà va presentar, comissariada per Jacques Marmayou, una exposició de la seva obra. Pintor de categoria, en Descossy va ser director de l'Escola de Belles Arts de Montpeller del 1939 al 1967. I Montpeller té un carrer Camille Descossy que en conserva la memòria. El pintor, després de fer estada a Paris, torna cap a casa seva el 1928 i s'instal·la per alguns anys a Vinçà1 . Es lliga amb Aristides Maillol, Josep Sebastià Pons i altres artistes reconeguts. A mi, d'en Descossy, qui me'n va parlar és Adriadna Cazelles. Si, perquè Camil Descossy, el 1967 va fixar la seva residència en un lloc que estimava molt per damunt de Castellnou, als Aspres, no gaire lluny del mas del Pull, al mas de Serrat. És aquí que Camil Descossy es va dedicar a l'escriptura i a la defensa del patrimoni català. Va publicar proses: "Malavida" i "Barouds d'honneur pour le Roussillon". També va escriure un recull de poemes en català que ell mateix va traduir al francès. Va ser publicat per la revista Sant Joan i Barres, dirigida per Antoni Cayrol (jordi Pere Cerdà) el 1976 amb el títol: CONCERTO CATALÀ.

"La poesia de Camil DESCOSSY és substancialment religiosa, d'una religiositat de memòria hereditària (que regolfa en l'esperit del poeta, avesat al tràfec impetuós de la vida actual)"[.];

escrivia Esteve Albert en el pròleg del poemari. No vull afegir gaire bé res més perquè aquí, tot està dit. Escoltem la poesia no gens fàcil encar que sembli senzilla, d'En Descossy, aquesta poesia de pintor, perquè s'ho mereix.

1 Vinçà, terra de poetes on va viure Francesc Català i on, ara, escriu Coleta Planas!

INSTANTS POÈTICS V-6

Josep Maria de SAGARRA (1894-1961)

Personalment, el vaig descobrir escoltant Vinyes verdes musicada i cantada per Lluís Llach, com tants i tants d'altres i que escoltada allà, al Val d'Oise, em nuava el canyó i m'emboirava els ulls. També em vaig llegir els poemes seus recollits per J.M. castellet i J.Molas a Poesia catalana del segle XX (edicions 62, Barcelona 1963) d'on vaig tirar pels Instants poètics, Cançó de suburbi, Tardes de diumenge i també Vinyes verdes. M'encanten en l'escriptura poètica de Sagarra el seu gust pels clàssics (que llastimosament no vaig poder estudiar mai a l'escola francesa...) la seva absoluta mestria del vers amb rima, ritme i tota la musicalitat. Quatre reculls s'intitulen Cançons... d'abril i de novembre (1918), ... de taverna i d'oblit (1922), ... de rem i de vela (1923), ... de totes les hores (1925). Per això, Sagarra va ser un poeta dels més musicats: Lluís Llach, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor, Celdoni Folnoll, Joan Manuel Serrat, Toti Soler... Sé poca coseta del Sagarra novelista o autor de teatre però vaig descobrir amb molt de plaer la seva col·laboració amb Joan Capri, i em fa molta gràcia, perquè en Capri ja fa molts anys que m'agrada i molt!
Durant la setmana podreu sentir: Vinyes verdes, Cançó de pluja, Record de Solsona, A una nova amiga, Cançó de suburbi i Tardes de diumenge. La balada de Luard, el mariner era un poc massa llarga per l'espai del programa, aquí us en poso els primers versos:

LA BALADA DE LUARD, EL MARINER


Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins el nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s'escapen, vironeres,
d'un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d'ulleres,
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer,
peus seguidors de totes les tresqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard, el mariner!

[...]

Això si, l'home Sagarra, sembla que hagi estat l'anti-retrat complet d'aquest mariner Luard.

Pinyols

Acabo de retrobar aquests quatre pinyols d'albercoc de l'istiu passat. Me'ls havia guardat.... un vell reflex, que segur em ve de la infància a Ceret. Si, els pinyols d'albercoc sempre em fan tornar cap a Ceret, més precisament al pati de l'escola de nins. Als anys cinquanta. Què era això dels pinyols? Era un joc que practicàvem al pati de l'escola durant els moments d'esplai i que es feia exclusivament a començaments de juliol que justament correspon a la temporada dels albercocs. Us en recordeu que en aquests anys hi havien escoles de nines i escoles de nins i que hi anàvem fins el 14 de juliol. És clar que la temporada, degut a la calor, no essent gaire favorable al treball, l'activitat pròpiament escolar era molt alleugerida i així passàvem llargues estones al pati, a l'ombra dels grans plàtans —les platanes, com diem aquí—. En aquests moments, bona part del pati, al llarg de la paret que vorejava el camí i els horts, es convertia en una mena de firal. S'hi instal·laven, tot de paradetes, talment com unes barraques de tir, però per terra. El qui volia parar un estand només havia de quitllar* un pinyol d'albercoc, un pinyol petit, per fer de blanc, i traçar una ratlla, diguem a cinc passes del pinyol quitllat. Després, es posava a pregonar a tota veu: «Cinc i la misa, la pell i la camisa!» per a atraure jugadors. Ah, si... misa és un gal·licisme per dir posta... home, la llei de la rima, aquí al Nord! Qui volia jugar es posava a ratlla i, amb pinyols que portava a la butxaca o en una bossa, intentava fer caure el pinyol-fitó. Si ho aconseguia s'emportava sis pinyols, és a dir cinc més un, la misa....Tots el pinyols perduts, se'ls quedava l'amo de la paradeta. Tothom entén que si la ratlla es feia a deu passes, el guany passava a ser de deu i la misa. Hom trobava parades de cinquanta i la misa i fins i tot de cent. No puc assegurar que la ratlla es feia exactament a cent passes, però, això si, era lluny... Era tot un espectacle i atreia molts badocs. Aquesta activitat temporera generava una gran il·lusió i provocava freqüents controvèrsies, fins i tot baralles. Imagineu el que podia succeir quan un es feia agafar havent quitllat un pinyol de pruna o de cirera -home, a Ceret!- en comptes d'un d'albercoc, l'únic valid! Els mestres, que, arrenglerats com soldats en odre de batalla, anaven amunt i avall del pati tot xerrant, havien sovint d'intervenir per posar hi ordre i separar els cercabregues. El joc de pinyols també tenia una altra resultant. Instituïa una manera de jerarquia entre la canalla. M'explico: qui tenia més fama entre nosaltres no era qui havia tret una bona nota al dictat, sinó el qui arribava a l'escola el matí amb una grossa bossa de pinyols, omplerta a petar, esclar! No tots els rics ho eren gràcies a la seva bona punteria pinyolera ja que alguns tiraven de la fàbrica de confitures que hi havia en aquest temps a l'avinguda Clémenceau, si no m'enganyo.

Fins ara, pensava que el joc de pinyols només es practicava a Ceret, però fa poc, aquí a Prada, a la festa «Livre en herbes» el passat mes d'octubre, tot dinant vaig parlar amb un dels responsables de «Les Publications de l'Olivier» que viu a Perpinyà. Em va explicar que ell també, de petit, a Sant Assiscle, havia jugat a pinyols però amb una altra regla. Feien servir una capça de sabates en el fons de la qual retallaven un forat quadrat i és això que servia de blanc. A Ceret, del meu temps, es practicava igualment però de manera molt minoritària. Dels pinyols, qui en parla també és en Joan Amades en el seu formidable «COSTUMARI CATALÀ» (volum II, p. 570) al capítol de la Quaresma, entre d'altres jocs i on qualifica el pinyol d'element de tipus monetari. Diu: «[...] el (joc) de pinyols, dels quals es feien piles a terra, piles que hom havia de fer caure o esbarriar a cops de palet, tirat des de certa distància i seguint regles fixades pel joc.»

Tot això, ara ja fa temps que s'ha acabat. Els meus nets només parlen dels Pokémon. Aquests cromos que s'han de comprar i que substitueixen el pinyol gratuït que no té més cap gràcia justament per ser pinyol i per ser gratuït!

* Quitllar: dreçar.
(Diccionari del rossellonès,
Pere Verdaguer,
Ed. 62 Barcelona 2002)

Pierre Drillaud 1935-2008

Une passion, un métier : la photographie...

INSTANTS POÈTICS V-5

Jep GOUZY

Recordo el dia que em vaig comprar, a can Torcatis, el seu recull: Com l'aigua enterboleix el vi... amb un seguit de 7 gavats sobre lino de Claudi Meyer que acompanyava els poemes. En aquests anys vivíem i treballàvem al Val d'Oise i m'aprofitava les vacances per a fer provisió de llibres i revistes. Molt més tard, ja havent tornat al país vaig fer coneixença amb en Jep Gouzy.
El vaig anar a visitar a Sant Feliu d'Amunt una tarda . Vam parlar de poesia ben segur i ell em va proposar de fer-li passar alguns poemes meus per la revista OC en la qual es feia càrrec -i continua- del quadern anomenat: Germanor. Vaig enviar-ne d'altres, fins i tot per participar al n° 878-879 de juny-juliol de 2002 de la revista EUROPE en companyia de Coleta Planas, Gerard Jacquet, Aleix Renyé, jordi Pere Cerdà i, evidentment, en Jep Gouzy. Es tractava d'un dossier intitulat: Poètes occitans et catalans. Aquí el vull regraciar i saludar la seva dedicació perseverant a la difusió de la poesia catalana.
Recordem que en Jep va venir als estudis de Ràdio Arrels per a enregistrar el n° 2 de EHA! : I el mar, allà com el plat dels deus... que va ser emès entre el 20 de febrer i el 3 de març de 2006.
A més de ser un poeta prolífic, segur el més productiu de Catalunya Nord, Jep Gouzy també és prosista. Llegiu la seva obra narrativa completa publicada a Viena-Columna en dos volums: Aposta perduda i Entrada de fosc.

Tactant-se del Pirineu

FRONTERA:

Derivat de front amb referència al cara per cara igual que l'enfrontament i la confrontació com nos ho explica Mossèn Alcover en el seu «Diccionari català-valencià-balear». A l'article FRONTERA, m'interessen dues accepcions d'aquesta paraula. La primera nos aprèn que una frontera és una «Corretja o corda que passa per damunt el front d'una cavalcadura o animal de càrrega», això, a Mallorca. Que divertit, oi! Animals de càrrega...Així que només seriem uns fills d'ases i someres, nosaltres els catalans, poc importa de quin vessant d'Albera. No m'ho puc creure, no m'ho crec. La segona de les accepcions és la que porta el número 3 i que diu: «Tenir frontera: mantenir forces militars en el territori extrem d'un país, davant les forces enemigues.» D'aquí que —tractant-se d'enemics— arribant al Pertús per l'autopista hom es trobi amb la concretació o materialització d'aquesta definició que és el post fronterer amb tot el que calgui: edificis de duana, de policia, garites de l'un com de l'altre estat i presència de... «personal». Si, com diu un amic meu, la frontera no té gruix, es nota que té pes! Ja que passar la ratlla a certs moments pesa perquè et menja bona estona...
A Alsàcia, quan vols passar el Rin cap Alemanya, passes... quan tornes d'Alemanya cap a França, igual, passes... i prou. No hi ha frontera! Al setembre vaig anar a fer una volta a Itàlia, al Piemonte. Per l'autopista. Passat Menton, et trobes a Ventimiglia i no t'has adonat de res, has passat de França a Itàlia. Per tornar igual i la garita que hi ha és la del peatge de l'autostrada. No hi ha frontera! Expliqueu-me el Pertús si us plau!