Tactant-se del Pirineu

FRONTERA:

Derivat de front amb referència al cara per cara igual que l'enfrontament i la confrontació com nos ho explica Mossèn Alcover en el seu «Diccionari català-valencià-balear». A l'article FRONTERA, m'interessen dues accepcions d'aquesta paraula. La primera nos aprèn que una frontera és una «Corretja o corda que passa per damunt el front d'una cavalcadura o animal de càrrega», això, a Mallorca. Que divertit, oi! Animals de càrrega...Així que només seriem uns fills d'ases i someres, nosaltres els catalans, poc importa de quin vessant d'Albera. No m'ho puc creure, no m'ho crec. La segona de les accepcions és la que porta el número 3 i que diu: «Tenir frontera: mantenir forces militars en el territori extrem d'un país, davant les forces enemigues.» D'aquí que —tractant-se d'enemics— arribant al Pertús per l'autopista hom es trobi amb la concretació o materialització d'aquesta definició que és el post fronterer amb tot el que calgui: edificis de duana, de policia, garites de l'un com de l'altre estat i presència de... «personal». Si, com diu un amic meu, la frontera no té gruix, es nota que té pes! Ja que passar la ratlla a certs moments pesa perquè et menja bona estona...
A Alsàcia, quan vols passar el Rin cap Alemanya, passes... quan tornes d'Alemanya cap a França, igual, passes... i prou. No hi ha frontera! Al setembre vaig anar a fer una volta a Itàlia, al Piemonte. Per l'autopista. Passat Menton, et trobes a Ventimiglia i no t'has adonat de res, has passat de França a Itàlia. Per tornar igual i la garita que hi ha és la del peatge de l'autostrada. No hi ha frontera! Expliqueu-me el Pertús si us plau!