Pinyols

Acabo de retrobar aquests quatre pinyols d'albercoc de l'istiu passat. Me'ls havia guardat.... un vell reflex, que segur em ve de la infància a Ceret. Si, els pinyols d'albercoc sempre em fan tornar cap a Ceret, més precisament al pati de l'escola de nins. Als anys cinquanta. Què era això dels pinyols? Era un joc que practicàvem al pati de l'escola durant els moments d'esplai i que es feia exclusivament a començaments de juliol que justament correspon a la temporada dels albercocs. Us en recordeu que en aquests anys hi havien escoles de nines i escoles de nins i que hi anàvem fins el 14 de juliol. És clar que la temporada, degut a la calor, no essent gaire favorable al treball, l'activitat pròpiament escolar era molt alleugerida i així passàvem llargues estones al pati, a l'ombra dels grans plàtans —les platanes, com diem aquí—. En aquests moments, bona part del pati, al llarg de la paret que vorejava el camí i els horts, es convertia en una mena de firal. S'hi instal·laven, tot de paradetes, talment com unes barraques de tir, però per terra. El qui volia parar un estand només havia de quitllar* un pinyol d'albercoc, un pinyol petit, per fer de blanc, i traçar una ratlla, diguem a cinc passes del pinyol quitllat. Després, es posava a pregonar a tota veu: «Cinc i la misa, la pell i la camisa!» per a atraure jugadors. Ah, si... misa és un gal·licisme per dir posta... home, la llei de la rima, aquí al Nord! Qui volia jugar es posava a ratlla i, amb pinyols que portava a la butxaca o en una bossa, intentava fer caure el pinyol-fitó. Si ho aconseguia s'emportava sis pinyols, és a dir cinc més un, la misa....Tots el pinyols perduts, se'ls quedava l'amo de la paradeta. Tothom entén que si la ratlla es feia a deu passes, el guany passava a ser de deu i la misa. Hom trobava parades de cinquanta i la misa i fins i tot de cent. No puc assegurar que la ratlla es feia exactament a cent passes, però, això si, era lluny... Era tot un espectacle i atreia molts badocs. Aquesta activitat temporera generava una gran il·lusió i provocava freqüents controvèrsies, fins i tot baralles. Imagineu el que podia succeir quan un es feia agafar havent quitllat un pinyol de pruna o de cirera -home, a Ceret!- en comptes d'un d'albercoc, l'únic valid! Els mestres, que, arrenglerats com soldats en odre de batalla, anaven amunt i avall del pati tot xerrant, havien sovint d'intervenir per posar hi ordre i separar els cercabregues. El joc de pinyols també tenia una altra resultant. Instituïa una manera de jerarquia entre la canalla. M'explico: qui tenia més fama entre nosaltres no era qui havia tret una bona nota al dictat, sinó el qui arribava a l'escola el matí amb una grossa bossa de pinyols, omplerta a petar, esclar! No tots els rics ho eren gràcies a la seva bona punteria pinyolera ja que alguns tiraven de la fàbrica de confitures que hi havia en aquest temps a l'avinguda Clémenceau, si no m'enganyo.

Fins ara, pensava que el joc de pinyols només es practicava a Ceret, però fa poc, aquí a Prada, a la festa «Livre en herbes» el passat mes d'octubre, tot dinant vaig parlar amb un dels responsables de «Les Publications de l'Olivier» que viu a Perpinyà. Em va explicar que ell també, de petit, a Sant Assiscle, havia jugat a pinyols però amb una altra regla. Feien servir una capça de sabates en el fons de la qual retallaven un forat quadrat i és això que servia de blanc. A Ceret, del meu temps, es practicava igualment però de manera molt minoritària. Dels pinyols, qui en parla també és en Joan Amades en el seu formidable «COSTUMARI CATALÀ» (volum II, p. 570) al capítol de la Quaresma, entre d'altres jocs i on qualifica el pinyol d'element de tipus monetari. Diu: «[...] el (joc) de pinyols, dels quals es feien piles a terra, piles que hom havia de fer caure o esbarriar a cops de palet, tirat des de certa distància i seguint regles fixades pel joc.»

Tot això, ara ja fa temps que s'ha acabat. Els meus nets només parlen dels Pokémon. Aquests cromos que s'han de comprar i que substitueixen el pinyol gratuït que no té més cap gràcia justament per ser pinyol i per ser gratuït!

* Quitllar: dreçar.
(Diccionari del rossellonès,
Pere Verdaguer,
Ed. 62 Barcelona 2002)