Dues mirades sobre el Conflent

Dues mirades sobre la nostra regalada comarca: la primera és la de l'ull fotogràfic de la Isabelle Istasse que tot i no essent oriünda -o potser, justament, perquè no és oriünda- del Conflent, ha sabut deixar que aquest país la sedueixi i la faci seva... i que nos ho conta amb una sèrie de fotos de gran intensitat expressiva i estètica. 

L'altra mirada,la meva, és la d'algú que, de ja fa temps, diu, com escrivia En Jordi Pere Cerdà: "Pres d'aquest país sóc" i que  només ha il·lustrat les fotos.

Tots som Tunísia

Ibn al-Dhib

o

quan poesia comença igual que presó

Bel canto

Ahir al dematí, tot esmorzant, per la ràdio sentíem la famosa, la gran Celilia Bartoli com cantava un ària de l'Artaserse de Riccardo Broschi. Mentre sucàvem dins el nostre té les llesques de pa untades de confitura, ella ens abocava dins les orelles un escataineig fet d'una quantitat de trèmolos, fioritures, salts cap a l'agut i baixades cap al més greu de la seva tessitura, notes perllongades fins a una temuda asfíxia. Una música complicada, entravessada, tècnicament revessa, d'una gran  virtuositat que, això si, ens feia sentir admiració per la cantatriu. Res més, mira. M'adonava que no m'agradava gens aquesta música, que no em contava res, tret del que acabo de dir. I em demanava perquè haver-se donat tanta pena per escriure una tal obra i perquè donar-se tanta feina per interpretar-la. Bo. I se'm va acudir que també existia gent que de la mateixa manera s'enginyava, es donava penes i treballs per construir una Torra Eiffel de mistos que Déu n'hi do! Armar mistos en qualsevol forma reclama atenció, precisió, molt de temps, molta paciència, perseverança, fins i tot obstinació i una innegable virtuositat. Ara bé, això tampoc no em fa gaire gràcia. Però... sense buscar cap utilitat a l'una i l'altra cosa -que això seria tot un altre debat-, no faré ni un retret a la gent que se les admira de debò. I cric i crac i aquesta paraulada de mitja broma -útil o inútil- s'ha acabat.

Dia Mundial de la Poesia

Disculpes

Ahir, vaig  intitular  les meves parladures: "Una bona lectura i una trista notícia". 

Pel que fa la bona lectura, tot està correcte. Al que explica el Miquel Mayol, ben clar i català, m'hi adhereixo totalment.

Però, amb això de la trista notícia, em volia referir al Premi de poesia jove 2013 organitzat per la Casa de la Generalitat de Perpinyà, el Casal Jaume Primer i la Llibreria catalana. En Joan-Lluís Lluís m'acaba d'aprendre que, enguany, no s'hi va presentar ningú! Doncs, no es lliurarà cap premi... Quina tristesa. On són els joves poetes, els qui han de portar cap al futur la nostra estimada llengua. No sé si el pragmatisme barroer de l'actual cultura urbana tan angloamericana i globalitària se'ls età menjant amb tota velocitat o bé si ja tenen consensuat que per a nosaltres, catalans boreals, aviat sonarà  l'última campanada. Saben que l'home no viu ni pot viure exclusivament de pa, que necessita poesia, perquè "és vital per a una societat que el seu llenguatge no serveixi únicament a fins utilitàries"*.

I doncs, ara, per a qui escrivim nosaltres?  Renada, Coleta, Jep, Joan, Nicolau, Joan-Francesc... i altres que vull pensar que encara no conec i que, espero, un dia podré llegir.

* Claude Ollier in: Lettres Françaises n°17 del 02/92

Una bona lectura i una trista notícia

Aneu a donar un cop d'ull al blog del Miquel Mayol... que val la pena. La lluita per la llengua és i ha de ser constant ja que la nostra llengua és la cosa que ens fa catalans i no totes aquestes birimboies que nos conten teles, ràdios, diaris i certs polítics jacobinobonapartistes, com diu ell. Jo, mira, hi afegiria els Borbons -perquè són ells qui van començar, no?- i els faria borbonicojacobinobonapartistes que segur és molt massa llarg, però...

Que paguin els pobres

Sí, que paguin els pobres ja que són els més nombrosos... aquesta es veu que és la idea constant del capitalisme ambient que s'està, ara, il·lustrant a Xipre. Aquest capitalisme modern m'agrada anomenar-lo: Liberalisme globalitari o globalitarisme. I aquest globalitarisme, mutatis mutandis em pinta ser un avatar de totalitarisme. Entengui qui vulgui.

Terrícola

Felicitats! Sempre és un plaer poder saludar el naixement d'una editorial, però quan la nounada editorial es dedica a la poesia el plaer passa a ser un gran goig. Vinga! Terrícola, ja t'estimem i et desitgem llarga i fructuosa vida. A demés, fa molta il·lusió pensar que potser Terrícola es podria interessar per a nosaltres poetesses i poetes de la Catalunya boreal. Hep, una ullada cap aquí amigues i amics...