Massa

A cada època el seu parlar peculiar. Ara vivim en els temps del massa, (francès: trop). Déu n'hi do l'èxit d'aquest adverbi que ha passat a ser el criteri insuperable per a tota classe de coses, persones i actes. En francès tot és trop: trop bon, trop beau, trop top, trop cool, trop moche, trop nul... i fins i tot amb ús absolut: c'est trop, il/elle est trop. Em pensava que aquest tic de llenguatge era propi del jovent d'avui, exactament com van ser-ho el formidable, el chouette o el sensas (sensationnel) en èpoques precedents i que acabaria per passar i deixar lloc a qui sap quin altre. Que això era una marca de l'empobriment continu de la llengua lligat -perquè no?- a l'ús abusiu i universal dels ordinadors i altres mòbils, i que, que sé jo...  Si, així m'ho pensava, però acabo de constatar que anava errat. La prova, en aquest extracte del llibre de Jean-Paul Sartre, Les mots (NRF Gallimard 1964):

Tout destinait cette activité nouvelle* à n'être qu'une singerie de plus. Ma mère me prodiguait les encouragements, elle introduisait les visiteurs dans la salle à manger pour qu'ils surprissent le jeune créateur à son pupitre d'écolier ; je feignais d'être trop absorbé pour sentir la présence de mes admirateurs ; ils se retiraient sur la pointe des pieds en murmurant que j'étais trop mignon, que c'était trop charmant.   

Doncs, noies, nois, us adoneu que parleu com un filòsof del 1964! Divertit, oi? 

En català no tinc constància d'un ús anàleg de l'adverbi massa. D'acord, tenim En Massagran de Josep-Maria Folch i Torres, però això és una altra història.

*L'escriptura literària.