No digui...

He aprofitat que anava a la deixalleria per arribar fins a casa vostra.

Tunísia... i ara Egipte...

Tunísia... i ara Egipte... i demà...

I el Gran cor polifònic dels politòlegs per tots els diaris, totes les ràdios i teles, de quasi mut que era, ara, vinga cantar "la corranda de l'imprevisible" de la qual la tornada diu que "la violència mai no arregla res, que mes ai"... bordegassos !

Dos aforismes:

Quan la llet es desborda, no mira sobre què ho fa i aleshores, ai de qui ha deixat foc a sota la cassola!

D'aquests que, tenint acorralat el gos, l'aquissen i es posen bojos de ràbia i el culpen de la mossegada que els clava, què en pensarem?

Els ultratges del temps

Sí, injúries del temps que passa però també del temps que fa. De veritat la setmana passada va fer fred, bastant fred... com se sol dir vulgarment: una fred que pela!... com a prova, el bust del malaguanyat Pau Casals a la cantonada de l'avinguda del Cant dels ocells.

Ara, la nafra que se li veu sobre el nas deu tenir un altre origen, probablement.

Homenatge al poble tunisià

Sí, honor a tot el poble de Tunísia que sense disparar cap tret ha aconseguit tirar fora el dictador que des de fa 23 anys l'ofegava. Ara que, per fi, se li obra el camí tan difícil i  tan perillós però molt i molt entusiasmant de la construcció de la democràcia, que pari atenció a tots els que es voldrien fer califa al lloc del califa.

Eclipsi

... de democràcia a Hongria. Sí, desgraciadament així hi comença l'any, allà!

El fenomen es manifesta pel fet que la llibertat de la premsa ja no existeix més en aquest país de la U.E. com ho diu a portada el diari Népszabadság citat per: Courrier international.

El súmmum és que Hongria assumeix per sis mesos la presidència de la Unió Europea!
 

2011

Em recordo de quan era nen i que acompanyava el pare a la "rifla"...

I que quan el qui treia les boles sortia l'onze cridava ben fort:

ONZE!... les cames d'en Pau!

En Pere F. em comentava que ells deien: les cames de la "Brigitte". 

Tant se val... Aquest any és senar, s'acaba per 11, per tant, per dues potes...

doncs, a totes i tots us desitjo 

que tot l'any podeu caminar cap endavant sobre les dues vostres!

Visca França i els acordionistes... deia la cançó

CONTINUEM SOFRINT EN SILENCI!

1 jove de cada 5 viu per sota del llindar de pobresa.

Menys de l'1% dels fills d'obrers i menys del 4% dels fills d'empleats accedeixen a les "Grans Escoles".

El 60% dels estudiants no menja 1 fruit o 1 verdura cada dia.

El 35% dels estudiants no es pot curar de manera convenient.

F.C.P.E. 66

Cul de monina?

Te n'adones que l'home és l'únic mamífer bípede capaç de córrer! I saps què li dóna aquesta aptitud que el seu cosí simi no té? Doncs, uns músculs que es poden anomenar músculs de la correguda i per tant de la cursa... les natges. D'aquí que, a l'home, se'l podria definir com un simi amb cul. Entengui qui pugui i en tregui les conclusions.

En Met Barran i les espelmes

Aneu a fer un tomb de visita al blog d'En Met Barran. 

Hi trobareu, entre els escrits del proppassat dia 3 de desembre, aquest poema que, amb permís seu, copio aquí.

L'encontre

de sis espelmes i

un ordenador

no és pas

surrealista

però si veritablement

fortuït,

demaneu a n'En Pere,

demaneu a n'En Maties,

demaneu a n'En Joan Pere,

o un d'aquell(e)s

(tanmateix una vintena)

acoconats per una vetllada

de poesia i música,

finalment 

misto!(1)

(1) Misto: s'ha d'anar a buscar -per qui el tingui- en el Diccionari Català Personal d'en Jaume... on figura al capítol del vocabulari del pler, del gust i de les llamineries... cosa que li agraeixo molt!

L'encís de les espelmes

 Ahir a la nit ens vam trobar, com previst, al Casal Jaume 1er de Perpinyà amb motiu de la vetllada poètica coorganitzada per l'associació France Méditerranée Pays catalan.

El que no s'havia previst va ser el tall de corrent. Llarg. Llarguíssim...  Fins que, al cap de bona estona d'esperar que torni "la llum", sense la qual no es podia tenir amplificació ni videoprojecció ni tampoc calefacció, per sort, algú va arribar amb dos canelobres i  les espelmes corresponents. Doncs ens vam decidir a improvisar: canvi de sala, instal·lació entorn d'unes taules on es van col·locar els candelers providencials, l'ordinador portàtil (amb bateria carregada), proximitat divertida, un pèl simbòlica, i la màgia de les espelmes va operar.

La poesia és amiga de les candeles, de la seva llum dolça, grogueta, olorosa,  tremolosa, creadora d'espais d'incertesa entre claror i fosca, on colors, coses i gent van perdent la seva definició habitual en l'imperi trivial de la vista i passen a entrar en el regne subjectiu de l'oïda i del tacte. Les veus, els instruments hi sonen d'una altra manera, amb una altra densitat, una altra intensitat; desperten ecos insospitats en uns oients més receptius, mig amagats que són en una mena  d'intimitat compartida on el temps alentit sembla haver fet marxa enrere per uns moments.

Quan es van apagar les espelmes, ningú no es va poder estalviar un comentari dels habituals ... fa olor d'església, fa olor de nadal, fa olor d'abans, em recorda... Si, a tots ens recordava... I, tots nos ho vam passar molt bé.

Moltes gràcies a la gent del Casal, de France Méditerranée i al benèvol públic evidentment -amb una menció particular pels amic del Sud que van fer el viatge-.