CUCS

El passat 1 de novembre va morir Claude Lévi-Strauss. Tota la premsa francesa, tan escrita com radiofònica i tele-visual el va degudament homenatjar. No em recordo quin canal va mostrar un curt extracte d'una entrevista que havia donat el vell estudiós. Parlant-hi del món actual -en el que s'acabaven els seus dies i del qual deia que poc li convenia- explicava la metàfora dels "cucs de farina". Aquesta mateixa metàfora, la torno a trobar citada en una revista sota la ploma d'una tal Christiane Galili. L'any 2005, diu, en les seves lliçons d'etnologia, Claude Lévi-Strauss meditava sobre la superpoblació mundial i els seus estralls:

Potser no hi hagi cap dels grans drames contemporanis que no trobi el seu origen directe dins la creixent dificultat de viure ensems, inconscientment sentida per una humanitat presa de l'explosió demogràfica i que -com aquests cucs de farina que s'enverinen a distància dins el sac que els reclou molt abans que l'aliment els comenci de faltar- es posaria a odiar-se a si mateixa perquè una presciència secreta l'avisa que està esdevenint massa nombrosa per a que cadascun dels seus membres pugui lliurament fruir d'aquests bens essencials que són l'espai lliure, l'aigua pura, l'aire no poŀluit.*

Amb tota modèstia, arran d'aquest problema, el set de juliol, jo havia posat aquí, al mateix blog, unes citacions tirades de la Gènesi. Em semblaven il·lustratives de la dèria que té l'home a reciclar idees tronades - i sobre tot màgiques- amb el pretext que com més vella és la "cosa", més sensata és!... Bufa!

Els cucs, vés a saber si aniran a Copenhaguen...

*La traducció és meva.