OBSTINACIÓ DE LA POESIA

És el títol de l'article de Jacques Roubaud que publica Le Monde diplomatique d'aquest mes de gener de 2010. No sé si algú en farà la traducció al català. Seria llàstima que no es fes perquè el que diu el poeta de l' Oulipo -tot i que jo, personalment no comparteixi les seves pràctiques d'escriptura-  em sembla d'una importància cabdal.

M'atreveixo a traduir-ne unes ratlles:

UN ART QUE RESISTEIX A LA SEVA DESNATURALITZACIÓ 

 Obstinació de la poesia

  La poesia és un gènere que hom s'afanya a veure on no està -dins una posta de sol, dins el slam, dins les convulsions escèniques d'un artista- i a no veure allà on es troba: dins un cara a cara del poeta amb la llengua. La seva insignificança econòmica la condemna a l'obscuritat; tanmateix, els reculls, les revistes, les pàgines web que li van dedicats segueixen florint. I reserven boniques descobertes als qui es donen la pena d'acostumar-s'hi l'ull i l'orella. 

Jacques Roubaud,  descriu i lamenta la situació present de la poesia en el món de l'homo economicus; explica els diversos tipus de versificació emprats com són el vers lliure i l'actual V.I.L.  (vers internacional lliure). Em sembla adient il·lustrar el vers lliure amb aquest poema de Louis Aragon que tradueixo:

ART POÈTIC

Em demanen amb insistència

Perquè de tant en tant faig punt i

A part

És per una raó

Veritablement indigna

De ser as

Sentada per escrit

La grande gaîté  Gallimard 1929

(Remarcaré que, personalment, no escric aplicant aquesta "norma". )

A continuació, Roubaud comenta les modes i vies actuals de l'activitat poètica -el slam i el que ell anomena el "ruum-ruum" (vroum-vroum)-.

Per concloure, diu: 

Llegir i dir

No sóc profeta i no sé si el ruum-ruum esdevindrà o no l'única  forma reconeguda de la poesia. Sense anar fins aquest estat extrem, em sembla que hi ha un risc (per a mi és un risc) de veure establir-se una aclaparadora dominació de la dimensió oral de la poesia, en detriment del llibre i fins i tot de la pantalla. Seria una amputació i una regressió. [...]

El que acabo d'escriure és per mor de defensar el punt de vista següent: que la poesia té lloc dins una llengua, es fa amb mots; sense mots cap poesia; que un poema ha de ser un objecte artístic  de llengua a quatre dimensions, és a dir compost alhora per a una pàgina, per a una veu, per a una orella, i per a una visió interior. La poesia s'ha de llegir i dir.

Aquesta cosa jo, ja me la sentia meva molt abans de llegir aquest seu article i val a recalcar-ho, m'hi adhereixo totalment.

Per acabar, poso aquest poema meu escrit el 2003, que acaba de ser publicat en el llibre: Cafè Central: vint anys de poesia i que va ser presentat el dia 9 de desembre a Barcelona a l'Horiginal.