De petit, jo, a la "Cabra del senyor Seguí 1", no la podia sofrir, l'odiava. M'era impossible sentir o llegir la seva història sense arrencar a plorar com una magdalena... Hi ha qui em dirà que és normal, ja ho sé, però, vaja, no en volia saber res. I això em va durar. Durar.
Mes ara que, canut, el cabell se m'ha fet del mateix color que el seu pelatge, d'un altre ull me la miro i fins i tot l'admiro. Tot comptat i debatut, de cara als llops que, tot prenent-nos el pèl, de dia en dia, ens van arreglant el món -ho pretenen, Pere- vaig decidir (ja fa un bon moment) que d'ara endavant, jo faria de "Cabra del senyor Seguí". Que vol dir tot això? Senzillament que sé bé prou que al final m'hajaran la pell, però no ho aconseguiran amb el meu vist i plau, és clar, no ho consentiré. Mai! Dissenteixo, discrepo. Em declaro dissident, que consti. Per afegiment, pegaré cosses, faré com la cabro de moussu Seguin, que se bateguè touto la niue emé lou loup, e piei lou matin lou loup la manjè. Així ho diu Alfons Daudet per concloure la seva lletra al seu amic Gringoire. I així concloc jo la meva carteta a l'amic Pere Figueres que m'acaba de fer passar un Power Point molt interessant intitulat (antifràsticament): "J'accepte".
1: És clar que es tracta de "La chèvre de monsieur Seguin" en la famosa "Lettre de mon moulin" d'Alphonse Daudet. Al seu diccionari "Lou tresor dòu felibrige", Frederic Mistral apunta una dita provençal on es tracta de la cabra i del senyor Sagnié i que diu així: faire coume la cabro de moussu Sagnié, que se bateguè touto la niue 'mé lou loup e qu'au jour lou loup la manjè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada