Adrienne Cazeilles, en el nostre departament, qui no la coneix! Mira, qui no la coneix, qui no la llegeix és com si es perdés un got d'aigua, de la bona aigua del seny, ben fresca i regalada a l'istiu quan fa calor.
Personalment, fa temps que conec aquesta deu de saviesa senzilla que brolla de cals avis de l'Aspre, del mas del Poll (del pollancre) per damunt de Castellnou. Pràcticament, de sempre la conec. És de la família, la que et tries i et confirmes amb el cor i l'esperit. El que ens diu ara, en el seu Voyage autour de mon jardin, em sembla que de sempre l'he sentit. Ja n'havia explicat bastant quan va publicar el seu primer llibre: Quand on avait tant de racines*; en bona part ha contribuït a fer-me el que sóc.
L'Adrienne no escriu en català, per culpa de no haver-lo pogut estudiar a escola, segur, però la llengua nostra és ben present en tots els seus escrits perquè sempre la va sentir a parlar en la seva vida, que la porta en el seu cor i que és constitutiva de la seva persona íntima.
Des del seu aspre reconet del món ens va parlant de la vida, de la natura, dels homes, doncs, de nosaltres... i amb paraules tan senzilles que ens fa tocar i tutejar l'universal. No com aquests que en diuen realisme del seu egoisme desesperançat i mofetes, ens tracten de somiatruites. Adrienne Cazeilles, ella, ens encarrega la seva utopia, una utopia assenyada i engrescadora, aquesta que diu que sense un mínim de somni no pots tirar endavant, no pots fer vida.
El jardí de N'Adrienne és petit i és el món sencer. Entreu-hi amb els ulls i l'esperit ben oberts i veureu com n'és d'agradable.
* Editions du Chiendent 1977. Reedicions a Trabucaire.
Personalment, fa temps que conec aquesta deu de saviesa senzilla que brolla de cals avis de l'Aspre, del mas del Poll (del pollancre) per damunt de Castellnou. Pràcticament, de sempre la conec. És de la família, la que et tries i et confirmes amb el cor i l'esperit. El que ens diu ara, en el seu Voyage autour de mon jardin, em sembla que de sempre l'he sentit. Ja n'havia explicat bastant quan va publicar el seu primer llibre: Quand on avait tant de racines*; en bona part ha contribuït a fer-me el que sóc.
L'Adrienne no escriu en català, per culpa de no haver-lo pogut estudiar a escola, segur, però la llengua nostra és ben present en tots els seus escrits perquè sempre la va sentir a parlar en la seva vida, que la porta en el seu cor i que és constitutiva de la seva persona íntima.
Des del seu aspre reconet del món ens va parlant de la vida, de la natura, dels homes, doncs, de nosaltres... i amb paraules tan senzilles que ens fa tocar i tutejar l'universal. No com aquests que en diuen realisme del seu egoisme desesperançat i mofetes, ens tracten de somiatruites. Adrienne Cazeilles, ella, ens encarrega la seva utopia, una utopia assenyada i engrescadora, aquesta que diu que sense un mínim de somni no pots tirar endavant, no pots fer vida.
El jardí de N'Adrienne és petit i és el món sencer. Entreu-hi amb els ulls i l'esperit ben oberts i veureu com n'és d'agradable.
* Editions du Chiendent 1977. Reedicions a Trabucaire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada