Sense la seva llengua, cap poble no pot sobreviure. Tant que ho saben, arreu d'Europa on viuen Catalans, tots aquests que ens donen guerra, una guerra sense nom, però que nosaltres identifiquem com a lingüística, ja que la coneixem bé prou perquè fa més temps que temps que nos la donen.
Bo i que sent conscient que el moviment del felibritge rodanià tenia matisos ultraconservadors, trobo que aquests versos de Frederic Mistral, que tradueixo del provençal, conserven la seva universal pertinència.
Intrèpid guardià del nostre parlar gentil,Guardem-lo franc i pur i clar com l'argent,Car tot un poble aquí s'abeura;Car, de boca terrosa que un poble caigui esclauSi té la seva llengua, té la clauQue de les cadenes el deslliure.
Deixaré, provisionalment s'entén, la conclusió a Miquel Martí Pol citant la darrera estrofa del seu poema Ara, Miquel, del recull La fàbrica (1970/1971). "Desgraciadament", tot el poema queda d'una roent actualitat!
Miquel, aquest llevantfa molt de temps que dura,i el terra és xopi se'ns podreix la solade les sabates.No trobes que ja és horade treure els peus del fangi espolsar-se el clatelli fer bugada?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada