AVÍS

A parir de l'1 de gener 
aquest blog canviarà de nom. 

Ja havia començat a reflexionar-hi després de cloure els INSTANTS POÈTICS com ho deixava entendre en el post del 4 d'octubre. Només em calia trobar un altre nom. Penso que l'he trobat... podria ser: 

APunts i PArladures o APunts & PArladures

-no ho tinc decidit- i que es podria abreviar en APiPA o AP&PA. Això de les "parladures" ho trec dels Finestrals d'un capvespre, el darrer llibre de Jordi Pere Cerdà al qui vaig demanar permís, és clar, i que me l'acaba de donar.     

PARladureS

La poesia no és dins les coses ni tampoc en les paraules, exactament com el vi no és en el raïm. Tan l'una com l'altre necessiten la intervenció de l'home i són el fruit d'un acurat i llarg  procés. Amb  paraules  s'elabora el poema, amb raïms s'elabora el vi... Poema , ampolla de paraules. Poesia, vi de mots.

DURAR

Un somni esvanit.

Un rastre de la vida d'abans, de quan Prada era un nucli important amb gent que hi treballava, s'hi guanyava la vida i esmerçava en el comerç.

Els amos de la botiga, segur, es pensaven que el seu negoci duraria tant com el cartell que es feien fer sobre aquesta paret del carrer Victor Hugo.

Peró, al "Somni" li va passar igual que a moltes altres botigues i vet aquí el que avui en queda .

CUCS

El passat 1 de novembre va morir Claude Lévi-Strauss. Tota la premsa francesa, tan escrita com radiofònica i tele-visual el va degudament homenatjar. No em recordo quin canal va mostrar un curt extracte d'una entrevista que havia donat el vell estudiós. Parlant-hi del món actual -en el que s'acabaven els seus dies i del qual deia que poc li convenia- explicava la metàfora dels "cucs de farina". Aquesta mateixa metàfora, la torno a trobar citada en una revista sota la ploma d'una tal Christiane Galili. L'any 2005, diu, en les seves lliçons d'etnologia, Claude Lévi-Strauss meditava sobre la superpoblació mundial i els seus estralls:

Potser no hi hagi cap dels grans drames contemporanis que no trobi el seu origen directe dins la creixent dificultat de viure ensems, inconscientment sentida per una humanitat presa de l'explosió demogràfica i que -com aquests cucs de farina que s'enverinen a distància dins el sac que els reclou molt abans que l'aliment els comenci de faltar- es posaria a odiar-se a si mateixa perquè una presciència secreta l'avisa que està esdevenint massa nombrosa per a que cadascun dels seus membres pugui lliurament fruir d'aquests bens essencials que són l'espai lliure, l'aigua pura, l'aire no poŀluit.*

Amb tota modèstia, arran d'aquest problema, el set de juliol, jo havia posat aquí, al mateix blog, unes citacions tirades de la Gènesi. Em semblaven il·lustratives de la dèria que té l'home a reciclar idees tronades - i sobre tot màgiques- amb el pretext que com més vella és la "cosa", més sensata és!... Bufa!

Els cucs, vés a saber si aniran a Copenhaguen...

*La traducció és meva.

FINESTRALS D'UN CAPVESPRE (1era part)*

Quan, per uns instants deturant la seva caminada, Jordi Pere Cerdà, el poeta -l'home- gira l'ullada cap enrera.

"Torno cap a la infància. Havia refusat aqueixa immersió dins el sentiment de l'ésser que suporta, per cada individu, el passat. En realitat, refusava de plantejar que tot l'esforç de ma vida, el vincle de voluntat que representa l'escrit que l'ha acompanyada i que jo he vist com una provatura d'arrencar-me al sentiment que l'amara, l'emmara, l'empara i em té lligat... aqueix esforç pot ésser vist, i ha d'ésser vist, com un reconeixement de la força que té el cordó umbilical, que no hauria pogut acabar de tallar."

L'escriptor ens convida a fer amb ell uns torns de passeig, no només cap a la seva infància, sinó a través de la seva ara llarga memòria.

M'adono que aquí, com en Cant alt, com en els Passos estrets per terres altes, segueixo una tendència a abandonar l'esquema prefixat per endinsar-me en incursions múltiples en el temps, en els afectes, en els terrenys de l'empirisme social, com si cerqués unes dispersions, llavors que obeeixo a una formació del meu esperit que és associatiu."

El camí fa giragonses és clar, ja que qui escriu -encara que com a prosista- és el poeta. La passejada tampoc no és sempre fàcil i, a vegades, hem d'anar per trancs i barrancs, perquè la història mana que sovint recorda penes i dols. També s'encontren nombroses cantonades i forques on el narrador ens porta a darrera seu, per unes quantes passes, cap allà on no prevèiem d'anar, abans de tornar-nos al sender. I vet aquí que se m'acut el nom de Claude Simon i el seu Orion aveugle1. 
 "Un de ses bras étendu en avant tâtonnant dans le vide, Orion, le géant aveugle, avance sur un chemin en direction du soleil levant, guidé dans sa marche par la voix et les indications d'un personnage juché sur ses épaules musculeuses."
En el decurs de la caminada del gegant, a cada cantonada quatre "mirades", quatre perspectives... De la terra ramadera de Cerdanya i Conflent dels pares i dels avis a la revista Europe, passant pel Grup Rossellonès d'Estudis Catalans i moltes lectures, camina aquest altre gegant d'En Jordi Pere Cerdà, però ell, amb tota la vista.

1 Claude Simon: Orion Aveugle, "Les sentiers de la création", Albert Skira éditeur, Genève 1970.

* FINESTRAL D'UN CAPVESPRE, Edicions Trabucaire, novembre de 2009

Avui tant com ahir... parla Zarathoustra

"De pallassos majestàtics, el mercat n'és ple-i el poble es vanagloria dels seus grans homes! Per a ell són els senyors d'aquesta hora."

(Friedrich Nietzsche: De les mosques del mercat, a Així parlà Zarathustra, p 67, traduccio de Manuel Carbonell, Quaderns crema 2007 )

EL PARE NO PARA!

Aquesta pobra de la vocal neutra... ai de la pobra [ə]!
Qui s'ho creuria que aquest fonema és, com s'explica a la Viquipèdia, "un dels trets característics del català oriental" que es parla aquí. Només cal veure com la tracta ortogràficament la gent que vol incloure un poc de català -que és bona cosa- en els seus escrits. Posem alguns exemples: Rapatell-d'Al-Sol, Al Tragou, Portal dal Cim, en comptes de Repetell del Sol, el Trago*, Portal del Cim. D'aquest error, se li pot difícilment donar la culpa a la gent de casa nostra que com a llengües escrites només va aprendre el francès i el castellà. Ara,el que sí, trobo difícil d'admetre és la seva manca de dubte ortogràfic respecte del català. Sigui en qualsevol llengua i doncs, en català, parlar vol dir! El parlar i l'escriure porten sentit, signifiquen! EL i AL no són iguals. Perquè, EL mercat és el dilluns, com canta la Masovera quan va AL mercat... que és a la plaça. Sí, EL/LA, article determinat (francès, le/la) i AL (contracció de preposició amb l'article = A+EL)(francès, au/à la)/A LA.
Es veu que la nostra estimada llengua continua patint de la seva passada exclusió de les escoles. Peró, per sort, ara el seu estatut poc a poc i amb prou feines, va canviant, es va millorant encara que trobem que massa lentament i massa poc. Avui, per a qui vulgui, existeixen tot de recursos i ajuts possibles per a l'escrit en català. Només cal pensar-hi i no avergonyir-se de demanar.

PS
Vet aquí el que diu l'Alcover:

REPETELL m. Baterell del sol (Ross., Conflent, Vallespir, Empordà); cast. resistero. Nua la testa sota el repetell de la soleiada, Pous Empord. 193. La plaça jau al repetell del sol, Brazès Ocell 22.
Fon.: rəpətéʎ (pir-or.).
de Repetellar: etim.: germà del prov. petilhar i del fr. pétiller, ‘espurnejar’, ‘escumejar’

TRAGO m. (castellanisme inadmissible en bon català)

UN PROBLEMA

Ara que s'han acabat els Instants Poètics a Ràdio Arrels, no crec que es pugui conservar el nom d'aquest blog, tot i que no s'acabi l'aventura de les Edicions Hertzianes Arrels. Dic que no s'acaba... però ves a saber si trobaré gent d'aquí que tingui la veta poètica i la dèria de voler fer córrer obres seves per les ondes. És que som només un grapat, els poetes, en aquestes terres de la Catalunya boreal. On són els joves?

DÉU N'HI DO, COM RÀPID PASSA EL TEMPS

Sembla mentida que m'hagi quedat tan de temps sense escriure ni una paraula aquí ! Ben bé com si no tenia res més a dir sobre res del món o res de la vida. Coses per dir:
Bo, per començar, m'acabo de donar de baixa del Facebook. Demano disculpes als amics i coneguts que m'hi deien o feien saber coses, però, lo altre com m'empipava, no es pot dir. Veus com la gent utilitza tecnologies de prestacions més elevades per comunicar coses més grolleres o insignificants! És clar que vivim en els temps de la comunicació que no comunica res... Modernitat, diuen.
Altra cosa. Ahir a la nit, sobre la cadena "France 3" vaig mirar el programa "THALASSA" (que ja fa temps que dura de tan interessant i famós com és) que es feia en directe de Barcelona. Quin goig. Per un cop. Sort que en Pernoud -el presentador-, va començar precisant-nos que "ici on parle catalan" perquè, després, de català no se'n va sentir ni una paraula! Tret dels noms pronunciats a la francesa pels locutors francesos ; aixi que nos van parlar de: la Costà Bravà, d'Ampuriàbravà, d'Ibizà, de Minorque, i del cap de [krös]... La gent entrevistada parlava castellà o francès com aquestes dues estudiantetes que sobre la Ramblà nos van parlar de la Plaçà dé Catalunyà... i quasi tot amb un fons musical de guitarres flamenques, com solen fer el francesos, i bon vent i barca nova, que això era Catalunya! Se'n rigui qui pugui, pero, déu n'hi do la feina que tenim encara per fer al cap de 350 anys!

INSTANTS POÈTICS i U.C.E.

41 anys...
la Universitat catalana d'estiu té 41 anys! Tot i que el senyor *** , un dels històrics de la institució pradenca, ens fes remarcar, mig de conya mig seriosament, que aquest any, degut al nombre d'actes de commemoració que s'hi feien, li haguessen pogut dir: Universitat commemorativa d'estiu!... per a mi va ser i continua essent un lloc insubstituïble. El lloc on puc beneficiar-me dels cursos de literatura catalana que l'Educació Nacional (encara nacional) francesa no em va donar. El lloc, també on puc fer, i amb tota normalitat, tota la vida en català.

Aquesta temporada, doncs es commemorava el cinquantenari de la mort de Carles Riba. L'amic Joan Alegret va donar 4 classes on , mitjançant el fil conductor dels temes bàsics de l'autor, ens proposava de rellegir el conjunt de la seva obra poètica. Confesso que moltes de les obres del mestre les vaig llegir i no rellegir, ja que "el Mestre Riba" no és el meu poeta de capçalera (perdona, Berenguer...).

La poesia contemporània va ser present també i amb força gràcies al recital "TROBADOR I JOGLAR" de Josepmiquel Servià el 18 d'agost a les vuit del vespre. En Josepmiquel Servià veient que Ràdio Arrels es podia escoltar des de l'Internet, ja nos havia contactat i és així que va néixer la idea d'aquests Instants poètics suplementaris... de propina. Com tots els precedents faran dues setmanes i, poc avans de les 9, podrem gaudir de la veu tan radiofònica del Josepmiquel que durant 12 anys va participar poèticament a un programa de Catalunya Ràdio... d'aquí que el vaig acollir com a "col·lega", oi?