Ja tenim Casal!

Aquest proppassat divendres a les 19.30, al liceu Renouvier de Prada on s'està celebrant la 43ena Universitat catalana d'estiu es van aplegar una bona trentena de persones amb l'objectiu de crear un Casal Jaume Ier per a la nostra  comarca del Conflent.

En aquesta assemblea es van elegir els quinze membres del Consell d'Administració el qual es reunirà el pròxim dimecres 31 d'agost, sala Guifred el Pelut a les 20.30 a Rià i haurà d'elegir la mesa de la nova associació.

Penso que ens podem ben felicitar i alegrar d'aquesta creació perquè d'ara endavant, se'ns obren moltes més possibilitats per promoure la nostra llengua -ja que és ella qui nos fa catalans-, la nostra cultura, fomentant tota mena d'activitats.

Visca!

Lectura...

Si en fa de temps que dura i que ho sabem!

L'any 1905, un grup d'amics intenta fundar un falansteri però topa amb el problema del diner, de la gent que en té i a qui l'han de demanar... un d'ells s'exclama:

 - En somme, disait Testevel, ce que nous ne pouvons pas leur expliquer, tout uniment, à ces illustres paltoquets, à ces boyards, à ces nababs, à ces virtuoses de la prostitution, à ces dinosaures de la finance, à tous ces hommes éminents qui se foutent pas mal de nous, comme de tout, comme du reste, ce que nous ne pouvons absolument pas leur expliquer, parce que c'est trop simple, c'est que nous voudrions vivre.

Georges DUHAMEL
de l'Académie française
CHRONIQUE DES PASQUIERS
volume V : Le désert de Bièvres

-Al cap i la fi, deia Testevel, el que no podem explicar-los, llis i ras, a aquests il·lustres gamarussos, a aquests boiars, a aquests nababs, a aquests virtuosos de la prostitució, a aquests dinosaures de la finança, a tots aquests homes eminents que se'n foten de nosaltres, com de tot i com de la resta, el que no podem de cap de les maneres explicar-los, perquè és massa senzill, és que voldríem viure.

(La traducció és meva. )

Doncs: engegar les agències de ràting a fer punyetes, tancar les borses i confiscar el diner que necessitem!

Can Rapinya

D'ençà que vam deixar les claus del món a mans del sacrosant mercat, aquest  fill de puta se'ns va cruspint!

Paràfrasi de Baudelaire

En un carrer de Santa Aulària d'Olt (Sainte-Eulalie d'Olt) 

 a l'Avairon (Aveyron) 

la desgràcia, d'aquest pobre jove falcillot... Rei dels aires! 

Les seves ales de gegant li impedeixen caminar.

Una bona lectura

Per un cop, serà un llibre escrit en francès*... Perquè un home que diu, parlant de la cançó: «C'est l'objet d'art idéal. On ne le répétera jamais assez» (És l'objecte d'art ideal. No es repetirà mai prou.) és un home que es mereix tota la nostra atenció i la nostra consideració. Parlo de Michel Bühler, cantant suís que ja porta 40 anys de perseverança en aquest art que també anomena PPPC (més petit producte cultural). A la seva web, entre altres coses, hi trobareu el catàleg complet de les seves obres. S'ha de dir així perquè, a més de ser cantautor, és escriptor i autor de teatre...

* agradi o desagradi... se me'n fot!

Flama de Sant Joan

El dia de Sant Joan, al sol es cou el pa.
Fins Sant Joan, no et treguis un fil d'estam.

Molt sovint, als refranys  els agrada contradir-se. Però notem que si ahir no vam patir calor, avui, sembla que l'estiu hagi obert la porta... i doncs que així, enguany, els proverbis diguin la veritat.

A la Porta de França, a Vilafranca de Conflent, després d'haver acollit la Flama, vinguin cantarelles i sardanes amb les nenes i nens de la Bressola acompanyats per Maties Mazarico i la seva mandola.

Per fer ballar la sardana curta a la gent del Foment sardanista de Prada, en Maties va fer sonar el tamborí i el flabiol.

 

Terres i temps

A la galeria de la Mediateca Pompeu Fabra de Prada, fins demà és present l'Elena Martí que ens proposa els seus

"PAISATGES INTERIORS", 

treballs amb terres i òxids. Paper, fusta i llaunes velles per contar-nos el pas continu i obstinat  del temps.

  

Coi, la meva foto no és gaire bona... el fons surt gris!

 Amb l'Elena coincidim en això de les terres, dels tons i matisos càlids que permeten, també en una certa economia de recursos per a un màxim d'expressió, la qual cosa em sembla bastant japonitzant... A més, coincidim en la utilització de materials ordinaris, xarons, grofolluts, mancats de dignitat, però que... res més, sinó que no passa res a part del temps i que s'ha de veure.

Bona notícia

Aquest matí, sobre la paret que tanca el jardinet, del costat de tramuntana, al sol, s'hi passejava una singlantana*. Déu n'hi do! qui sap el temps que no se'n veia cap... només dragons. De veritat m'ha fet goig com si venia de retrobar un conegut, un company de la meva jovenesa. Et dono la benvinguda singlantana i també et dono les gràcies ; si, les gràcies perquè m'has fet reobrir el llibre del poeta francès René Char: LES MATINAUX,  per rellegir : Complainte du lézard amoureux. En la darrera estrofa, diu la singlantana a la cardina: 

[...]

Qui, mieux qu'un lézard amoureux,
Peut dire les secrets terrestres ?
O léger gentil roi des cieux,
Que n'as-tu ton nid dans ma pierre !

Orgon, août 1947

Qui, millor que una sargantana enamorada,
Pot dir els secrets terrestres?
O lleugera gentil reina del cel,
Si poguessis tenir el teu niu dins la meva pedra !

René Char, Les matinaux  (nrf Poésie/Gallimard 1950)

* singlantana : nom rossellonès de la sargantana.

Indignar-se

Plaça de Catalunya, a cops de pal, Barça abans que tot... 

Una raó més per indignar-se!

  

Em recordo haver llegit en el programa: INSTANTS POÈTICS que vaig portar durant cinc anys a Ràdio Arrels, aquest poema d'En Miquel Martí i Pol, que ara em torna a sonar fort en el cap:

 

Indignació

Per a tots els de totes les places...
de Catalunya, de la Puerta del sol, de la République...

Per a tots els que estan lluitant per tenir "pa" i dignitat aquestes roses d'unes indignades del 1905.

Bread & roses