POESIA / POEMA POEMA / POESIA
poemasia o poesiema
?
El 2018, l'editorial Llibres del segle va publicar a la seva col·lecció: poesia sèrie CULIP l'obra poètica de Carles Camps Mundó que el mateix autor designa com a «obra reunida» (cosa que m'agrada molt) amb el títol: LA MORT I LA PARAULA obra poètica (1988-2018).
Amb aquesta obra reunida el poeta no va deixar ni ploma (ni teclat) de banda sinó que va prosseguir la seva tasca poètica editant el passat més de febrer a les edicions Saldonar el recull DESIG DE VEU. També va compondre l'opus EL POEMA, que que forma part del seu llibre encara inèdit: L'instant inexacte, opus que ÒC acaba de publicar a la seva rúbrica convidat, amb traducció a l'occità de Joan Ives Casanova. Aquí el poeta es planteja -ens planteja- i escorcolla la problemàtica de l'escriptura poètica.
Repassant el conjunt de títols de l'obra campsiana qui no s'adonarà de la presència obstinada (qui sap si obsessiva) dels mots: paraula i veu sense parlar d'oració...
I ara, amb tot això, no puc deixar, personalment de preguntar-me quina cosa és el que escriu el Carles, el que escric jo. Sé que ell, com jo diem que escrivim poemes... fem poesia?
El mateix Carles escriu a la introducció de Desig de veu:
«No la poesia no serveix per res concret. O simplement per res. D'aquí el seu gran servei. És capaç de fer-te descobrir com ets quan no ets utilitzat. Quan no ets utilitari. Quan et vesses humanament, sense comerç. En un món funcional, el poema com a disfunció. Poetificar és estrènyer el cercle del llenguatge al voltant de l'última resistència: la inexistent, i per això irreductible. D'aquí la increïble, l'absurda, la patètica, la gratuïta, la magnífica persistència de la poesia.»
Per més informació:
Ara, a veure què n'han pensat certs altres:
«He escrit poesies...»
Jordi Pere Cerdà
quarta de coberta de: FINESTRALS D'UN CAPVESPRE
Trabucaire 2009
Federico Garcia Lorca
(de viva veu a Gerardo Diego)
Obras Completas
Aguilar 7a edició 1964
«Però què diré jo de la Poesia? Què diré d'aquests núvols, d'aquest cel? Mirar, mirar, mirar-los, mirar-lo, i res més. Entendràs que un poeta no pot dir res de la Poesia. Això deixa-ho als crítics i professors. Però ni tu ni jo ni cap poeta sabem el que és la poesia. Aquí està, mira. Jo tinc el foc a les meves mans. Jo l'entenc i treballo amb ell perfectament, però no puc parlar d'ell sense literatura. Jo entenc totes les poètiques ; podria parlar d'elles si no canviés d'opinió cada cinc minuts. No sé. És possible que algun dia m'agradi moltíssim la mala poesia, com m'agrada (nos agrada) avui amb bogeria la mala música. Cremaré el Partenó a la nit, per començar a aixecar-lo el matí i no acabar-lo mai.A les meves conferències, a vegades, he parlat de la Poesia, però l'única cosa de la qual no puc parlar és de la meva poesia. I no perquè sigui inconscient del que faig. Al contrari, si és veritat que sóc poeta per la gràcia de Déu -o del dimoni-, també ho és perquè ho sóc per la gràcia de la tècnica i de l'esforç, i de donar-me compte en absolut del que és un poema.»
Octavio Paz
La otra voz 1990
«He escrit poemes, no poesia, perquè es pot discutir interminablement sobre la segona mentre no és difícil convenir en la significació de la paraula poema: un objecte fet de paraules, destinat a contenir i secretar una substància impalpable, rebeca a les definicions, anomenada poesia.»
i també
«Tal és l'experiència de l'alteritat que es fa present en la poesia i té lloc en el poema, on s'encontren l'autor i el lector mitjançant el llenguatge.»
Jacques Roubaud
in Le Monde diplomatique
gener de 2010
«La poesia és un gènere que hom s'afanya a veure allà on no és -dins una posta de sol, dins l'slam, dins les convulsions escèniques d'un artista- i a no veure allà on es troba: dins un cara a cara del poeta amb la llengua. [...] El que acabo d'escriure és per defensar el punt de vista següent: que la poesia es fa dins una llengua, es fa amb mots; sense mots, cap poesia; que un poema ha de ser un objecte artístic de llengua a quatre dimensions, és a dir compost alhora per a una pàgina, per a una veu, per a una orella, i pera una visió interior. La poesia s'ha de llegir i dir.»
A aquesta idea, m'hi vaig adherir, la vaig fer meva com explico a la introducció de meu llibre Ara Trabucaire Perpinyà abril de 2014.
Per concloure, de moment, aquí poso pel meu amic, aquesta il·lustració de que l'home és llenguatge i que el llenguatge també és una praxi ...
CAMP(S) SEMÀNTIC(S)
o tres paperots dedicats a CCM
I
De la runaal desigamb la veupujar el poemaIITant comla poesia quedarà una artesaniaser factor de poemesIIIFixa't comtot escrivint-sede dalt a baixde ratlla en ratllapuja el poemadic puja comdiria s'erigeixo s'alçaun poema com una casacom un palaucom una torracom un arbre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada