kindle: una modalitat de lectura més

El meu kindle amb un poema meu

Ja tinc kindle! I mira, en sóc satisfet. En fi, globalment, més o menys, perquè per dir-ho clar, aquest "dispositiu de lectura", diguem-ne tauleta (per no dir pad), com tota cosa, té uns quants  inconvenients que vas descobrint de mica en mica, entre tots els innegables avantatges que no comentaré ara, perquè ja estan comentats a bastament en totes les publicitats1. Més aviat, posaré el focus sobre alguns febles, el quals, val a dir-ho, penso que no són imputables a l'aparell ans als "continguts": fitxers de text o biblioteques.

Primer he notat uns errors de tipografia que dificulten la lectura com és el fet de no utilitzar els guions llargs per encloure un incís dins una frase o per indicar les intervencions dels interlocutors en els diàlegs. També la gestió errònia de les cometes dobles. I encara, en certs llibres, no en tots, l'exageració de la interlineació entre els paràgrafs.

Segon, a més d'això aquesta tauleta és molt poc catalana! M'explico: en el kindle, per mitjà de Amazon pots descarregar tot de llibres, els eBooks, que majoritàriament són en anglès, en francès i en castellà (anomenat: espanyol, ben segur) sense parlar de l'alemany i del portuguès. Els pocs eBooks en català es troben entre els "espanyols". Bo, és clar que Amazon.es no té (encara?) versió catalana (Amazon.cat?) i que a Amazon.fr, què li importa el català! Ara, qui sap si un bon dia ...

1: Penso que, en tota justícia, s'ha de precisar que pots descarregar (en francès almenys, que ho vaig fer) una gran quantitat de llibres gratuïts.

Nadal massa ric?

Tots els adults... dic avies i avis, entorn de la taula del pica-pica aperitiu, tot bevent i mastegant xerren i cadascú hi va de la seva remarca:

     - Massa que en tenen de joguines, aquests mainatges d'ara.

     - És clar, nosaltres no en teníem tantes!

     - Home, una taronja i prou... I contents!

Però, totes i tots havien comprat al menys un dels paquets apilats al peu de l'avet per a que els infants, abans que res, els esparraquessin l'embolcall de paper virolat. Que és festa, no?

El dictador esgotat

Sense riure... així nos ho acaben de dir, ben clar i coreà! A la Corea dels Kim també es verifica que amb els esdeveniments no és el fet que compta ans la manera que te'l conten. I ara, què?

D'una dictadura l'altra, més crua, més coent?

A Europa hom sent a parlar de llibertat com si nosaltres érem capaços de proporcionar-ne uns models a la resta del món. Aquí, de fet, és el calé que ens parla de llibertat per dir-nos que en tenim massa i com que que no sabem usar-ne, diuen, nos la volen restrènyer bona mica. Demana als grecs, als portuguesos, als italians què en pensen d'aquesta pretesa llibertat...Noi!

Recordem, la llibertat no es dóna, no es ven, ni que sigui a terminis, ni s'arrenda. Es pren i es defensa!

N'Adrienne en el seu hort

Adrienne Cazeilles, en el nostre departament, qui no la coneix! Mira, qui no la coneix, qui no la llegeix és com si es perdés un got d'aigua, de la bona aigua del seny, ben fresca i regalada a l'istiu quan fa calor.
Personalment, fa temps que conec aquesta deu de saviesa senzilla que brolla de cals avis de l'Aspre, del mas del Poll (del pollancre) per damunt de Castellnou. Pràcticament, de sempre la conec. És de la família, la que et tries i  et confirmes amb el cor i l'esperit. El que ens diu ara, en el seu Voyage autour de mon jardin, em sembla que de sempre l'he sentit. Ja n'havia explicat bastant quan va publicar el seu primer llibre: Quand on avait tant de racines*; en bona part ha contribuït  a fer-me el que sóc.
L'Adrienne no escriu en català, per culpa de no haver-lo pogut estudiar a escola, segur, però la llengua nostra és ben present en tots els seus escrits perquè sempre la va sentir a parlar en la seva vida, que la porta en el seu cor i que és constitutiva de la seva persona íntima.
Des del seu aspre reconet del món ens va parlant de la vida,  de la natura, dels homes, doncs, de nosaltres... i amb paraules tan senzilles que ens fa tocar i tutejar l'universal. No com aquests que en diuen realisme del seu egoisme desesperançat i mofetes, ens tracten de somiatruites. Adrienne Cazeilles, ella, ens encarrega la seva utopia, una utopia assenyada i engrescadora, aquesta que diu que sense un mínim de somni no pots tirar endavant, no pots fer vida.
El jardí de N'Adrienne és petit i és el món sencer. Entreu-hi amb els ulls i l'esperit ben oberts i veureu com n'és d'agradable.

* Editions du Chiendent 1977. Reedicions a Trabucaire.

Espartinar al Taller

Us hi esperem per compartir poesia en català, en francès i en italià...

Sfiorare le cose

El goig d'haver descobert un nou poeta -nou per a mi- em va fer la matinada de divendres més lluent. Li dono totes les gràcies a la Corinne que em va prestar el llibre publicat el 1995 a Bologna per l'editorial Sintesi.

Luciano De Giovanni era un poeta italià, nascut a Sanremo el 1922 de pare piemontès i mare francesa. En el prefaci, s'explica que va exercir diversos oficis entre els quals, carter i lampista, acabant per ser un poc llibreter. Això, aquest tipus de recorregut, em recorda el nostre malaguanyat Jordi Pere Cerdà. També me'l recorda l'estil d'escriptura, amb poemes  curts o bastant curts. En Jordi Pere Cerdà sovint esmentava, (com va fer-ho en el prefaci que va escriure pels meus INSTANTS)  Vladimir Jankelevitch i el seu "presque rien" que també va practicar el poeta italià. No cal dir doncs que em reconec en l'estil de Luciano De Giovanni...

Per exemple amb aquest poema que  dóna el seu títol  a un capítol i també a tot el llibre:

Sfiorare (1)

le cose

come il passero

che nel giardino abbandonato

saltella

tra foglia e foglia

(1) sfiorare: fregar, acariciar (f. effleurer, caresser)

També em retrobo en el que escriu Sandro Bajini en la seva introducció:

"De Giovanni scrive versi da sempre, incurante se vengano publicati o no; quel che gli preme è il loro autentico venire al la luce, il momento della scrittura, il miracolo per cui un attimo prima la pagina era bianca e adesso non più."

Dos  poemes entre els que m'agraden (amb traducció meva):

Etiquetes

La paraula més putanera de tot el vocabulari polític, això si!

Però, quan un partit pretesament d'esquerres fa una política de dretes i acata les lleis del mercat, la gent es diu que, aquesta política, tant se val que la faci un partit etiquetat de dretes!

Escriure i en català ?

El Casal del conflent engega el CORRELLENGUA

Dissabte 29 de novembre de 2011, primera actuació pública del nou Casal del Conflent. El temps, com per donar el seu beneplàcit es va fer clement permetent que els actes previstos es desenrotllin de manera satisfactòria.

Els caminaires arriben del castell d'Arrià

 

Lectura del Manifest 2011

En Maties Mazarico amb el sac de gemecs

Lectura feta del manifest del Correllengua 2011 pel President del Casal, En Jordi Taurinyà, el nostra amic Maties Mazarico que havia acompanyat les  darreres passes dels caminants a so flabiol i tamborí, ens va fer sonar unes tonades d'arreu dels països catalans amb el seu sac de gemecs.

Després, acompanyats pel flabiol i el tamborí d'en Maties ens vam dirigir cap la sala Gelcen per assistir a la presentació per en Joan-Lluís Lluís del seu nou llibre: A cremallengua

 

 Em va tocar fer una mica d'introducció al nostre autor i aquí en poso la partida que toca al que penso del tema de les llengües "minoritzades", dominades com ho és el nostre català aquí a la Catalunya Boreal.

Això de les llengües és una història de poder, de dominació, la vella, revella història del desig que porta l'home de dominar el món i els altres. De fer de la vida humana una lluita contra la natura en comptes de fer-ne una recerca pacient i constant d'harmonia amb ella i amb els seus coetanis.

Tota dominació d'un poble sobre un altre, d'una cultura sobre una altra, necessita jerarquitzar -amb quins criteris?- pobles i cultures. Perquè és impossible dominar el seu igual... Tota dominació implica doncs, per poc que sigui, un menyspreu de l'altre. En primer lloc del que justament el fa altre: la seva llengua, rebaixant-la al nivell d'idioma o de dialecte incapaç de vehicular cap cultura d'alta categoria. Només pensar amb les colonitzacions que fins i tot van negar tota història als poble colonitzats, i ho tindrem més clar, no? Per tancar-ho, és, en absolut, la qüestió de la dignitat humana que va reflectida en el mirall de cadascuna de les llengües parlades arreu del món.

 Vaig concloure llegint aquest poema meu del futur recull: ARA

Primera acció del Casal del Conflent