La revenja del remador

És el llibre que estic llegint... 

El seu autor ens hi recorda la nostra condició de primats: l'home, diu, és un primat gregari i jeràrquic. També afirma que no som descendents de l'home neolític, sinó que som uns homes neolítics.

 En el període que estem vivim trobo la lectura d'aquest llibre totalment necessària tant si mirem cap al sud -car per sort tenim sud- com si endinsem la nostra mirada en el perfecte  hexàgon francès...

Com que no té encara traducció catalana, penso, no resisteixo les ganes de traduir un paràgraf de la primera part ( Le mal dominant), capítol 6 (p. 97):

És un atavisme potent que ens empeny a buscar l'estimació dels poderosos i a compartir amb ells els recursos que han anat concentrant a despeses dels dominats. Subestimem constantment la nostra fragilitat respecte d'aquest fenomen ja que fereix la nostra moral i la nostra creença ingènua en virtuts humanes proporcionades a l'altura dels càrrecs  assumits. És oblidar que la moral i el manteniment d'aquesta fe en les virtuts dels dirigents estan històricament i fonamentalment destinades a protegir els dominants de les revoltes i les ambicions dels dominats. La realitat és tot una altra cosa: la moral i el sentit del bé comú es dilueixen per mesura que els homes progressen en les jerarquies, senzillament perquè el reclutament de les elits aprecia la seva adhesió segons el principi de realitat és a dir amb l'acceptació de la corrupció.

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca...

Assaig

Amic Carles, i què més direm nosaltres!

TV3 transformada en l’organisme “caritatiu” del govern dels estraperlistes (aquells que fan que un bé sigui escàs per poder-ne fer negoci, com és el cas de la privatització sanitària). Si la televisió catalana ja estava fent feines d’ONG amb les “maratons” mèdiques —una forma d’amagar la irresponsabilitat del poder pel que fa a l’obligació moral de dedicar tots els diners necessaris a la investigació i la medicina pública a través dels impostos—, i també amb tot de programes mel·liflus carregats de “bones intencions”, però sense cap radicalitat crítica a l’hora de l’anàlisi dels problemes socials, ara la teva ens anuncia a bombo i platerets una nova “marató” per recollir diners pels pobres (¡deixem-nos d’eufemismes!). L’acte de presentació el presideix, com una burla infame, el conseller Cleries, l’heroi del PIRMI. Realment vergonyoses aquestes recaptes de diners promogudes pel poder per dir-nos que hem de ser “caritatius” mentre aplica les insolidàries retallades als béns públics i practica la més estricta solidaritat amb les classes pudents ―sí, en el doble sentit― estalviant-los impostos. (Una “marató” d’aquesta mena només tindria sentit si es dediqués a fer visible el problema i alhora a fer una crítica debel·ladora de les (ir)responsabilitats del poder.) Però, com a la ràdio en els temps de la misèria franquista, ¡Ustedes son formidables!

Carles Camps Mundó


Només hauríem de substituir  TV3 per TF1, F2, F3... i també els cognom, però, tot hi és i és això, precisament que em fa ràbia. Resistim!

Al vent, la cara al vent...

La Tramuntana és, per definició, un vent contrari. Bé ho saben els carters, ells qui van amb bicicleta i l'han de sofrir sempre de cara... vés a comprendre, tu! Si no fos el seu fort poder atzurant pel nostre cel, com les canyes enrabiades que lluiten sorollosament contra ella d'ençà d'ahir, li tindríem odi, segur. Però, ens coneix des de fa tant de temps i ve de tant lluny per veure'ns, aquesta cosina del Mestral, que ens guardem els insults i les invectives. El record del roure de la faula ens guarda de l'orgull.

Un bol de sopa i un got de vi

Fa temps: "oda al pastoralisme" diu l'Indépendant per presentar l'obra escenificada per Jack Coudert, ressaltant així el seu caràcter poètic. Jo, fins i tot, amb un pel d'exageració, tindria ganes de dir: una mena de geòrgica... Aquesta creació, basada sobre els testimoniatges orals de persones reals recollits pels equips de les Reserves naturals catalanes, conjumina diversos mitjans de comunicació la qual cosa li confereix molta originalitat i força.

L'escenari representa, d'un costat, la cuina en una casa d'un poble de muntanya i de l'altre, diguéssim el taller. Entre cuina i taller, una pantalla blanca per a projeccions.

Costat taller, un vellet, l'Andreu -Thierry Cailheton-, s'entreté fent feinetes amb fustes o esmolant algunes eines de tall, una dalla, una falç. Costat cuina, dues dones, grandetes, -Annabelle Garcia i Delphine Guibert- s'afanyen a fer la sopa. Un cop la sopa al foc, l'una fa un poc d'endreça, l'altra planxa roba. Mentre tot això va passant, amb una pertinent lentitud -ja que és vida del temps passat-, s'ouen, com per ràdio, músiques i cançons de l'època... de tant en tant els personatges, com si pensessin en veu alta, comenten  coses de la seva vida quan eren joves, contrastant-les amb la vida d'avui. Aquesta és la part "teatral" de l'espectacle. A intervals, mentre Thomas Pénanguer amb els seus dibuixos en directe que surten sobre la pantalla va il·lustrant el que diuen, unes veus off -Mònica Bellsolà, Michel Gaich i jo- expliquen com era el país, quins eren els cultius, quines eren les activitats i les feines, la vida de pagès i de pastor, abans, fa temps...

La sala era plena i la gents s'ho passava molt bé, hom ho sentia. Un cop acabada la representació, el públic va ser convidat a menjar la sopa que les dues comediants, a la vista de tothom, tot just venien de fer. Que bé!

Amb tot, em cal posar un bemoll: lamento que, en el moment on es renova i per 43ena vegada, aquí a Prada, la Flama de la Llengua, el català no sigui més present, que tret dels noms de llocs, no tingui més protagonisme. Bo, això, per ara, no sembla gens fàcil pels membres de la Companyia Encima... Però, recordem, tota aquesta gent de Mentet, d'Eina, de tots els pobles de Conflent i Cerdanya, en aquests temps parlava català.

Encima, "Fa temps"...

Aquest dissabte 28 de gener a les 9 del vespre a la sala del Firal de Prada, la companyia ENCIMA,  resident al Lido de Prada, farà la primera presentació del seu treball de memòria:

L'espectacle, muntat en partenariat amb les Reserves Naturals Catalanes, perllonga, teatralitzant-lo, el seu treball de recollida de la memòria, de les paraules dels ancians de les nostres muntanyes del Conflent i de la Cerdanya. Com era abans, el paisatge? Com era la vida? Com han anat evolucionant? Treball de gran importància per la bona i fonamental raó que, com ho afirma una dita africana: si no saps on vas, mira d'on vens. I m'agrada afegir per manera de paràfrasis i per concloure: com vols tirar endavant si no saps d'on vens.

kindle: una modalitat de lectura més

El meu kindle amb un poema meu

Ja tinc kindle! I mira, en sóc satisfet. En fi, globalment, més o menys, perquè per dir-ho clar, aquest "dispositiu de lectura", diguem-ne tauleta (per no dir pad), com tota cosa, té uns quants  inconvenients que vas descobrint de mica en mica, entre tots els innegables avantatges que no comentaré ara, perquè ja estan comentats a bastament en totes les publicitats1. Més aviat, posaré el focus sobre alguns febles, el quals, val a dir-ho, penso que no són imputables a l'aparell ans als "continguts": fitxers de text o biblioteques.

Primer he notat uns errors de tipografia que dificulten la lectura com és el fet de no utilitzar els guions llargs per encloure un incís dins una frase o per indicar les intervencions dels interlocutors en els diàlegs. També la gestió errònia de les cometes dobles. I encara, en certs llibres, no en tots, l'exageració de la interlineació entre els paràgrafs.

Segon, a més d'això aquesta tauleta és molt poc catalana! M'explico: en el kindle, per mitjà de Amazon pots descarregar tot de llibres, els eBooks, que majoritàriament són en anglès, en francès i en castellà (anomenat: espanyol, ben segur) sense parlar de l'alemany i del portuguès. Els pocs eBooks en català es troben entre els "espanyols". Bo, és clar que Amazon.es no té (encara?) versió catalana (Amazon.cat?) i que a Amazon.fr, què li importa el català! Ara, qui sap si un bon dia ...

1: Penso que, en tota justícia, s'ha de precisar que pots descarregar (en francès almenys, que ho vaig fer) una gran quantitat de llibres gratuïts.

Nadal massa ric?

Tots els adults... dic avies i avis, entorn de la taula del pica-pica aperitiu, tot bevent i mastegant xerren i cadascú hi va de la seva remarca:

     - Massa que en tenen de joguines, aquests mainatges d'ara.

     - És clar, nosaltres no en teníem tantes!

     - Home, una taronja i prou... I contents!

Però, totes i tots havien comprat al menys un dels paquets apilats al peu de l'avet per a que els infants, abans que res, els esparraquessin l'embolcall de paper virolat. Que és festa, no?