Carenejar

L'home és un individu social... individu i social, les dues paraules poden semblar contradictòries, fins i tot exclusives l'una de l'altra, però no ho són perquè funcionen dialècticament com definitòries de la nostra espècia. L'espècia humana.M'agrada sempre il·lustrar aquesta afirmació amb una imatge paisatgístico-geogràfica, si se'm permet el neologisme. La vida és una caminada, un recorregut, un itinerari amb un punt de sortida i un punt d'arribada, a través d'uns paisatges a vegades sorprenents. Viure és caminar. És recórrer. És passar en el món. I aquest món on passem no és buit ans poblat i hem d'obrir-nos hi camí. Se'ns presenta com una serra amb els seus dos vessants. L'un és el vessant social i l'altre el vessant individual. Si durant la nostra marxa, baixem massa sobre el pendent social, ens perdem fagocitats per la multitud i l'individu desapareix. Si al contrari, baixem massa sobre el pendent individual, també ens perdem dins una solitud estèril i la societat deixa d'existir. L'únic camí possible doncs, és el camí difícil, el de la carena. Viure és carenejar. Amunt, sempre amunt car la sortida s'ha de buscar per la part de dalt.