INSTANTS POÈTICS i U.C.E.

41 anys...
la Universitat catalana d'estiu té 41 anys! Tot i que el senyor *** , un dels històrics de la institució pradenca, ens fes remarcar, mig de conya mig seriosament, que aquest any, degut al nombre d'actes de commemoració que s'hi feien, li haguessen pogut dir: Universitat commemorativa d'estiu!... per a mi va ser i continua essent un lloc insubstituïble. El lloc on puc beneficiar-me dels cursos de literatura catalana que l'Educació Nacional (encara nacional) francesa no em va donar. El lloc, també on puc fer, i amb tota normalitat, tota la vida en català.

Aquesta temporada, doncs es commemorava el cinquantenari de la mort de Carles Riba. L'amic Joan Alegret va donar 4 classes on , mitjançant el fil conductor dels temes bàsics de l'autor, ens proposava de rellegir el conjunt de la seva obra poètica. Confesso que moltes de les obres del mestre les vaig llegir i no rellegir, ja que "el Mestre Riba" no és el meu poeta de capçalera (perdona, Berenguer...).

La poesia contemporània va ser present també i amb força gràcies al recital "TROBADOR I JOGLAR" de Josepmiquel Servià el 18 d'agost a les vuit del vespre. En Josepmiquel Servià veient que Ràdio Arrels es podia escoltar des de l'Internet, ja nos havia contactat i és així que va néixer la idea d'aquests Instants poètics suplementaris... de propina. Com tots els precedents faran dues setmanes i, poc avans de les 9, podrem gaudir de la veu tan radiofònica del Josepmiquel que durant 12 anys va participar poèticament a un programa de Catalunya Ràdio... d'aquí que el vaig acollir com a "col·lega", oi?

Com ?

El dia que deixem de preguntar-nos perquè i ens demanem com...
Déu n'hi do* la passa endavant que farem!

*És un " Déu n'hi do" de per riure, ja que el perquè només encamina cap a la metafísica i les religions i que les acabo de rebutjar. A demés, de què serveix preguntar-se, per exemple, perquè hi ha gent explotada quan demanar com n'hi ha ens pot ajudar a trobar com hi podríem posar un punt final.

PER UNA INSURRECCIÓ DE LES CONSCIÈNCIES

MANIFEST PER LA TERRA I L'HUMANISME

Aquest és el llibre que imprescindiblement, tot i que que sigui temps de vacances, hauríem tots de llegir. El seu autor, Pierre Rabhi, inventor del concepte dels "oasis a pertot arreu", és una consciència de les que es mereixen tenir el màxim ressò entre la gent ordinària com som tots nosaltres. Perquè sense esperar que els potents i famosos ho facin, és la nostra responsabilitat personal fer amb tota modèstia el poc que podem fer, ja que amb molts pocs sumats es poden aconseguir coses considerables. Llastimosament Pierre Rabhi no surt gaire bé mai per les teles ni se sent per les ràdios i, a demés, crec que encara els seus escrits no s'han traduït al català.*

Doncs, per això, aquí poso una ràpida traducció meva del petit text que encapçala el llibre i que ja ens pot disparar la meditació.

"Més enllà de les categories, dels nacionalismes, de les ideologies, de la separació entre les opinions polítiques i de tot el que fragmenta la nostra realitat comuna, és a favor de la insurrecció i de la federació de les consciències que, avui, faig un crit, per mutualitzar allò més bo que té la humanitat i evitar el pitjor.
Aquesta coalició, més que mai, em sembla imprescindible atesa l'amplitud de les amenaces que pesen damunt el nostre destí comú, essencialment degudes a les nostres grans transgressions.
Per "consciència", entenc aquest lloc íntim on cada ser humà pot amb tota la llibertat avaluar la pròpia responsabilitat respecte de la vida i definir els compromisos actius que li inspira una veritable ètica de vida per a ell mateix, per als seus semblants, per a la natura i per a les generacions venidores."

* si m'enganyo, m'ho direu...

INSTANTS POÈTICS: PUNT FINAL.

I si, al cap de cinc anys, cinc temporades, acabem de posar el punt final als INSTANTS POÈTICS. L'aventura va començar el setembre de 2004 perquè en Berenguer Ballester i jo, els dos i al mateix moment, quasi quasi, varem tenir més o menys la mateixa idea. I aquesta idea era: fer sentir als nostres coetanis que la vulguin escoltar poesia catalana pel mitjà de la ràdio. Girant la mirada cap enrera ara, m'adono de la tasca acomplerta. És que en cinc anys, hem obert les ondes hertzianes a la paraula de 85 poetes catalans, dels quals 19 de casa nostra -per no dir rossellonesos, tal com fan els francesos-. De tots aquests poetes 13, entre els quals 6 de Catalunya Nord, ens van honorar de la seva presència en els estudis perpinyanesos de Ràdio Arrels, alguns fent, sense cap embut, el viatge des de Barcelona. També, sempre amb el mateix objectiu de difondre poesia, vaig rebre uns amics que van prestar la seva veu a poetes desapareguts o absents. Miquela Valls que nos va llegir poemes de Simona Gay ; Gisela Bellsolà interpretant-nos textos de dues poetesses valencianes ; Jordi Barre donant-nos lectura de poemes que s'havia triat entre els que més li agraden ; Pere Figueres cantant dues cançons meves ; sense oblidar l'amic Maties Mazarico que em va acompanyar en directe de la seva música. Aquí i del fons del cor, tots siguin regraciats per haver participat a fer volar pels aires un bon miler de poemes.
Tot això ho va fer possible la gent de Ràdio Arrels. Ràdio Arrels, ràdio única, original... home si... que em trobaríeu una altra ràdio (local) que s'hagi compromès d'aquesta manera per la nostra poesia o fins i tot per LA POESIA! Infinites gràcies a tots vosaltres, amics meus... a tu primer Bringuet, i fins una altra!

SAURIMONDA AL MAS RIQUER

Ahir, a les nou del vespre, a la capella de l'antic priorat Santa Maria de Riquer de Catllar, el conjunt de música medieval SAURIMONDA estrenava el seu nou programa de concert: "Planctus i cantigas".

El conjunt, entorn de la cantant Gisela Bellsolà, aplega tres músics: Michel Maldonado (viola d'arquet), Gérard Méloux (Llaüt àrab) i Thierry Gomard (percussions).

Van ser uns moments molt rics i agradables. Pero, m'ho esperava perquè conec la Gisela i la seva veu d'alto profund sempre em commou.

EHA! 12

Sense dir que aquest N°12 és un numero especial, val a precisar que es fa, diguéssim, en col·laboració amb la revista literària SENHAL que es publica des de fa molts anys a les comarques gironines, i això mercès a la ferma i perseverant dedicació de Pep Vila. SENHAL sempre s'ha mostrat oberta als poetes del Rosselló, tan als dels segles passats com als d'avui, entre els quals en Patrick Gifreu, en Jep Gouzy, la Coleta Planas i també, 3 vegades, jo mateix que us ho explico. Que aquí en sigui sincerament regraciat.

Amb aquest N° 12, tanquem la quarta temporada de la revista i ens acomiadem dels nostres oients, donant-los cita a la pròxima tardor amb el N°13.

INSTANTS POÈTICS V-19

Pere Talrich

Redifusió de la primera lectura enregistrada pel juny de 2006 durant la segona temporada dels INSTANTS POÈTICS.

Per cloure la cinquena temporada dels INSTANTS POÈTICS fem un salt molt ample respecte del precedent autor: En Joan Maragall... i aquest salt ens torna a les nostres terres. Copio el text de la contraportada del llibre editat per: Les Publications de l'Olivier, en la seva ja extensa col·lecció bilingüe: CLÀSSICS ROSSELLONESOS dirigida per Pere Verdaguer i André Vinas.

Pere Talrich (Serrallonga, 1810 - París, 1888), quedà orfe molt jove i anà a viure a París a l'edat de 21 anys, on treballà sobre tot a l'important diari Le Siècle. Participà de lluny a la Renaixença Rossellonesa. Autor d'un excel·lent poemari en llengua catalana, Records del Rosselló, saludat unànimement com obra mestra, per exemple per Josep Sebastià Pons i per Jacint Verdaguer, i d'un drama romàntic en llengua francesa, Vasconcellos que mostra una reflexió històrica sobre Catalunya a través de la trajectòria de Portugal

.

Recalquem que l'antologia va precedida d'un presentació de la que s'havia fet càrrec el malaguanyat Georges Dunyach, aliàs Jordi, el famós dibuixant, pare d'en Rellamp i d'en Galdric.

IN MEMORIAM PIERRE DRILLAUD

I per a la gent que, llastimosament, encara no entén el català... una versió en francès.

Joan-Pere SUNYER

maig 2009

INSTANTS POÈTICS V-18

Joan Maragall i Gorina (1860 - 1911)

Redifusió de la primera lectura enregistrada el 19 de gener de 2005 durant la primera temporada dels INSTANTS POÈTICS.

Només pronunciar els seus nom i cognom: Joan Maragall i a qui sap quanta gent ja se’ls forma una imatge de la seva cara i alhora se’ls acut alguna de les seves obres: la lletra d’una sardana, d’un cant o un poema. Això per dir la celebritat d’en Joan Maragall. És reconegut com un gran entre els grans poetes catalans. S'afirma que ve ser el primer poeta clàssic del segle XX. Qui no va sentir mai cap dels seus poemes? Almenys el Cant espiritual o bé La vaca cega o La sardana... L’han recitat i interpretat molts rapsodes i cantants. Tothom coneix el famosíssim Cant de la senyera, penso. I tot sardanista sap que la lletra de Per tu ploro és de la seva ploma. No vull fer cap curs, no vull comentar cap teoria, ni que fos la de "la paraula viva" del mateix Maragall, per a això us remeto a les pàgines signades per Gloria Casals a la imprescindible web: lletrA de l’UOC (Universitat Oberta de Barcelona).

INSTANTS POÈTICS V-17

L'art de l'Haiku

Abans que tot, què és un Haiku? El més ràpid és d'anar a llegir el que n'explica l'enciclopèdia lliure Vikipedia. Durant la primera meitat del segle XX molts poetes europeus es van interessar per les formes de la poesia japonesa. Entre ells, a Catalunya, Màrius Torres, Salvador Espriu i Carles Riba (Del joc i del foc, 1946) conrearen la tanka amb gran mestria adaptant-la a la mètrica catalana. Agustí Bartra un dels primers es va dedicar a l'haiku en el seu recull: Haikus d'Arinsal (Premi de la Critica de poesia catalana 1982).

Més a prop de nosaltres, l'any 1992, Jordi Coca publicava les seves: VERSIONS DE MATSUO BASHO a l'Editorial Empúries. D'aquest recull n'he tret 35 poemes i els llegiré, la primera setmana, a raó de 7 cada dia. En Jordi Coca fa precedir les seves "versions" d'una molt interessant i instructiva introducció intitulada: La papallona blanca on explica detalladament el que és l'art de l'haiku i perquè diu versions i no pas traduccions.

Digues perquè, lluna
Tenyeixes sempre les flors
Amb clarors d'argent...

La segona setmana serà dedicada al remarcable treball d'En Norbert Narach en el recull Haikus d'aquí que va publicar (auto publicació) l'any 1998 amb unes il·lustracions de Gerard Jacquet. Recordem que En Norbert havia vingut als estudis de Ràdio Arrels el 2007 i que entre altres obres ens havia llegit uns quants haikus del recull. Obra remarcable perquè es tracta no pas d'una traducció però d'una autèntica creació. El poeta ha aconseguit fer de l'haikai un gènere totalment català, sense cap mena de dubte. Jo que també vaig conrear l'escrit curt- i que el continuo conreant- li tinc tota l'admiració car res no hi falta del kigo, de la respiració, del temps que passa i de la mirada lleugera que té el poeta sobre "tot això"...

Sobre la taula
dins la llum de migdia
el blanc del paper