28 de des. 2008

INSTANTS POÈTICS V-9

Manuel Milà i Fontanals
(vilafranca del Penedès 1818-1884)

ROMANCER CATALÀ

Amb Milà i Fontanals ens situem en el moment on s'acaba el període anomenat -mal anomenat- Decadència i on, a Catalunya, comença la Renaixença. Renaixença que no hem de confondre amb el Renaixement (en francès: la Renaissance). La Renaixença va ser aquest moviment portat per la burgesia del Principat i que va permetre la reapropiació de la cultura catalana i molt més, la recuperació i redignificació de la seva imprescindible eina: la llengua catalana.
Milà i Fontanals, a més de participar en la restauració dels Jocs Florals i en la reforma ortogràfica, va dedicar bona part de la seva activitat a la poesia popular catalana. Així va publicar el 1882, en castellà, Romancerillo catalán, on va aparèixer per primera vegada impresa la Canço del Comte l'Arnau. És en aquest Romancer (tercera edició a cura de Joan Antoni Paloma a Edicions 62) que he triat els romanços que us llegiré a aquesta quinzena.
El romanç és a mig camí entre la poesia i la cançó -i vet aquí perquè m'agrada tant a mi- i segur que ja - sense parlar del Noi de la Mare- en coneixeu molts i molts. Espero que us agradin. Us poso el de la Maria Enrica que, personalment, em sona com un blues (molt "picolable", no, Carles Serrat?).



Català or not català?

Qui voldria una prova més que la llengua és el camp d'una aferrissada i constant batalla, que vingui a Perpinyà l'acatalana!

27 de des. 2008

EHA! N° 10

Per fi, per fi, arriba el N° 10 de la revista de les
Edicions Hertzianes Arrels.
Des del començament de la nova temporada vaig anar passant ànsies i més ànsies perquè em semblava que no trobaria mai ningú per a fer-lo aquest numero 10! Fins que, per sort, la Miquela Valls em va assabentar de l'existència d'en Joan BOSCH. Moltes gràcies Miquela. En Joan Bosch correspon exactament amb l'objectiu essencial de EHA! que és donar camí a obres inèdites d'autors de casa nostra, altrament dit de Catalunya del nord, perquè EHA! vol ser una revista de creació poètica. Que consti! Que es digui! Que s'escampi! Perquè només podem comptar amb nosaltres mateixos ja que no ens beneficiem de cap eco ni sosteniment tret de Radio Arrels i aquest blog. En joan Bosch és un català que viu fora de casa, a Tolosa de Llenguadoc i que ben sortosament per a nosaltres ha servat la veta que tots ens fa el que som, catalans, vull dir: la nostra estimada llengua. Ell mateix es presentarà més detalladament abans d'enregistrar uns poemes triats en el seu recull per ara totalment inèdit: L'escarvella. També en té dos altres escrits i no publicats: El cant del gafarró i La trumfa venturera.

En joan Bosch i jo, us esperem a l'escolta a partir del dilluns 12 de gener de 2009,
cada matí poc abans de les nou.

15 de des. 2008

INSTANTS POÈTICS V-8

Sofia CHIARAVIGLIO

Aquesta quinzena, torno a uns enregistraments que vam fer el febrer de 2007 amb la meva amiga Sofia Chiaraviglio a qui havia demanat que acceptés de pujar de Girona fins a Perpinyà per a fer-nos descobrir el seu llibre de poemes : CIRCOLARITÀ publicat a CCG Edicions, cal Quim Curbet el 2005. El llibre és bilingüe i aplega 30 poemes en italià amb la traducció al català feta per en Ricard CREUS que, en la seva nota introductiva, explica així perquè la va fer:
"Només de llegir Circolarità i sentir-me atret pel dens món que el comp
on, vaig decidir traduir-lo per intentar d'arribar a comprendre'l tant a fons com pogués. Sempre he traduït per passió a entendre."
El poemari es divideix en quatre capít
ols, el darrer dels qual dóna el títol al llibre. Vam fer una lectura a dues veus, la Sofia en italià és clar i jo en català.



D'en Ricard Creus, el novembre de 2006, ja n'havia llegit, pels INSTANTS POÈTICS, 5 poemes escollits en el seu llibre: 36 poemes a partir del 36 (CCG Edicions, col. Poesia al cànter, Girona 2004).

1 de des. 2008

Joan MORER 1922-2008


"Rossinyol, bon rossinyol, Déu te do bona volada...",
diu la cançó.
L'ocell ha pres el vol cap a noves vinyes... nous espais...

30 de nov. 2008

INSTANTS POÈTICS V-7

Camil DESCOSSY (1904-1980)

Abans que tot, en Camil Descossy va ser un pintor. I un dels que compten. (Llastimosament i segur que per culpa meva, conec molt poc la seva pintura). L'any 2004, amb motiu del centenari del seu naixement, la Casa de la Generalitat de Perpinyà va presentar, comissariada per Jacques Marmayou, una exposició de la seva obra. Pintor de categoria, en Descossy va ser director de l'Escola de Belles Arts de Montpeller del 1939 al 1967. I Montpeller té un carrer Camille Descossy que en conserva la memòria. El pintor, després de fer estada a Paris, torna cap a casa seva el 1928 i s'instal·la per alguns anys a Vinçà1 . Es lliga amb Aristides Maillol, Josep Sebastià Pons i altres artistes reconeguts. A mi, d'en Descossy, qui me'n va parlar és Adriadna Cazelles. Si, perquè Camil Descossy, el 1967 va fixar la seva residència en un lloc que estimava molt per damunt de Castellnou, als Aspres, no gaire lluny del mas del Pull, al mas de Serrat. És aquí que Camil Descossy es va dedicar a l'escriptura i a la defensa del patrimoni català. Va publicar proses: "Malavida" i "Barouds d'honneur pour le Roussillon". També va escriure un recull de poemes en català que ell mateix va traduir al francès. Va ser publicat per la revista Sant Joan i Barres, dirigida per Antoni Cayrol (jordi Pere Cerdà) el 1976 amb el títol: CONCERTO CATALÀ.


"La poesia de Camil DESCOSSY és substancialment religiosa, d'una religiositat de memòria hereditària (que regolfa en l'esperit del poeta, avesat al tràfec impetuós de la vida actual)"[.];
escrivia Esteve Albert en el pròleg del poemari. No vull afegir gaire bé res més perquè aquí, tot està dit. Escoltem la poesia no gens fàcil encar que sembli senzilla, d'En Descossy, aquesta poesia de pintor, perquè s'ho mereix.


















1 Vinçà, terra de poetes on va viure Francesc Català i on, ara, escriu Coleta Planas!

23 de nov. 2008

INSTANTS POÈTICS V-6

Josep Maria de SAGARRA (1894-1961)

Personalment, el vaig descobrir escoltant Vinyes verdes musicada i cantada per Lluís Llach, com tants i tants d'altres i que escoltada allà, al Val d'Oise, em nuava el canyó i m'emboirava els ulls. També em vaig llegir els poemes seus recollits per J.M. castellet i J.Molas a Poesia catalana del segle XX (edicions 62, Barcelona 1963) d'on vaig tirar pels Instants poètics, Cançó de suburbi, Tardes de diumenge i també Vinyes verdes. M'encanten en l'escriptura poètica de Sagarra el seu gust pels clàssics (que llastimosament no vaig poder estudiar mai a l'escola francesa...) la seva absoluta mestria del vers amb rima, ritme i tota la musicalitat. Quatre reculls s'intitulen Cançons... d'abril i de novembre (1918), ... de taverna i d'oblit (1922), ... de rem i de vela (1923), ... de totes les hores (1925). Per això, Sagarra va ser un poeta dels més musicats: Lluís Llach, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor, Celdoni Folnoll, Joan Manuel Serrat, Toti Soler... Sé poca coseta del Sagarra novelista o autor de teatre però vaig descobrir amb molt de plaer la seva col·laboració amb Joan Capri, i em fa molta gràcia, perquè en Capri ja fa molts anys que m'agrada i molt!
Durant la setmana podreu sentir: Vinyes verdes, Cançó de pluja, Record de Solsona, A una nova amiga, Cançó de suburbi i Tardes de diumenge. La balada de Luard, el mariner era un poc massa llarga per l'espai del programa, aquí us en poso els primers versos:

LA BALADA DE LUARD, EL MARINER


Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins el nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s'escapen, vironeres,
d'un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d'ulleres,
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer,
peus seguidors de totes les tresqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard, el mariner!

[...]
Això si, l'home Sagarra, sembla que hagi estat l'anti-retrat complet d'aquest mariner Luard.

19 de nov. 2008

Pinyols

Acabo de retrobar aquests quatre pinyols d'albercoc de l'istiu passat. Me'ls havia guardat.... un vell reflex, que segur em ve de la infància a Ceret. Si, els pinyols d'albercoc sempre em fan tornar cap a Ceret, més precisament al pati de l'escola de nins. Als anys cinquanta. Què era això dels pinyols? Era un joc que practicàvem al pati de l'escola durant els moments d'esplai i que es feia exclusivament a començaments de juliol que justament correspon a la temporada dels albercocs. Us en recordeu que en aquests anys hi havien escoles de nines i escoles de nins i que hi anàvem fins el 14 de juliol. És clar que la temporada, degut a la calor, no essent gaire favorable al treball, l'activitat pròpiament escolar era molt alleugerida i així passàvem llargues estones al pati, a l'ombra dels grans plàtans —les platanes, com diem aquí—. En aquests moments, bona part del pati, al llarg de la paret que vorejava el camí i els horts, es convertia en una mena de firal. S'hi instal·laven, tot de paradetes, talment com unes barraques de tir, però per terra. El qui volia parar un estand només havia de quitllar* un pinyol d'albercoc, un pinyol petit, per fer de blanc, i traçar una ratlla, diguem a cinc passes del pinyol quitllat. Després, es posava a pregonar a tota veu: «Cinc i la misa, la pell i la camisa!» per a atraure jugadors. Ah, si... misa és un gal·licisme per dir posta... home, la llei de la rima, aquí al Nord! Qui volia jugar es posava a ratlla i, amb pinyols que portava a la butxaca o en una bossa, intentava fer caure el pinyol-fitó. Si ho aconseguia s'emportava sis pinyols, és a dir cinc més un, la misa....Tots el pinyols perduts, se'ls quedava l'amo de la paradeta. Tothom entén que si la ratlla es feia a deu passes, el guany passava a ser de deu i la misa. Hom trobava parades de cinquanta i la misa i fins i tot de cent. No puc assegurar que la ratlla es feia exactament a cent passes, però, això si, era lluny... Era tot un espectacle i atreia molts badocs. Aquesta activitat temporera generava una gran il·lusió i provocava freqüents controvèrsies, fins i tot baralles. Imagineu el que podia succeir quan un es feia agafar havent quitllat un pinyol de pruna o de cirera -home, a Ceret!- en comptes d'un d'albercoc, l'únic valid! Els mestres, que, arrenglerats com soldats en odre de batalla, anaven amunt i avall del pati tot xerrant, havien sovint d'intervenir per posar hi ordre i separar els cercabregues. El joc de pinyols també tenia una altra resultant. Instituïa una manera de jerarquia entre la canalla. M'explico: qui tenia més fama entre nosaltres no era qui havia tret una bona nota al dictat, sinó el qui arribava a l'escola el matí amb una grossa bossa de pinyols, omplerta a petar, esclar! No tots els rics ho eren gràcies a la seva bona punteria pinyolera ja que alguns tiraven de la fàbrica de confitures que hi havia en aquest temps a l'avinguda Clémenceau, si no m'enganyo.

Fins ara, pensava que el joc de pinyols només es practicava a Ceret, però fa poc, aquí a Prada, a la festa «Livre en herbes» el passat mes d'octubre, tot dinant vaig parlar amb un dels responsables de «Les Publications de l'Olivier» que viu a Perpinyà. Em va explicar que ell també, de petit, a Sant Assiscle, havia jugat a pinyols però amb una altra regla. Feien servir una capça de sabates en el fons de la qual retallaven un forat quadrat i és això que servia de blanc. A Ceret, del meu temps, es practicava igualment però de manera molt minoritària. Dels pinyols, qui en parla també és en Joan Amades en el seu formidable «COSTUMARI CATALÀ» (volum II, p. 570) al capítol de la Quaresma, entre d'altres jocs i on qualifica el pinyol d'element de tipus monetari. Diu: «[...] el (joc) de pinyols, dels quals es feien piles a terra, piles que hom havia de fer caure o esbarriar a cops de palet, tirat des de certa distància i seguint regles fixades pel joc.»

Tot això, ara ja fa temps que s'ha acabat. Els meus nets només parlen dels Pokémon. Aquests cromos que s'han de comprar i que substitueixen el pinyol gratuït que no té més cap gràcia justament per ser pinyol i per ser gratuït!

* Quitllar: dreçar.
(Diccionari del rossellonès,
Pere Verdaguer,
Ed. 62 Barcelona 2002)

10 de nov. 2008

Pierre Drillaud 1935-2008

Une passion, un métier : la photographie...

9 de nov. 2008

INSTANTS POÈTICS V-5


















Jep GOUZY

Recordo el dia que em vaig comprar, a can Torcatis, el seu recull: Com l'aigua enterboleix el vi... amb un seguit de 7 gavats sobre lino de Claudi Meyer que acompanyava els poemes. En aquests anys vivíem i treballàvem al Val d'Oise i m'aprofitava les vacances per a fer provisió de llibres i revistes. Molt més tard, ja havent tornat al país vaig fer coneixença amb en Jep Gouzy.
El vaig anar a visitar a Sant Feliu d'Amunt una tarda . Vam parlar de poesia ben segur i ell em va proposar de fer-li passar alguns poemes meus per la revista OC en la qual es feia càrrec -i continua- del quadern anomenat: Germanor. Vaig enviar-ne d'altres, fins i tot per participar al n° 878-879 de juny-juliol de 2002 de la revista EUROPE en companyia de Coleta Planas, Gerard Jacquet, Aleix Renyé, jordi Pere Cerdà i, evidentment, en Jep Gouzy. Es tractava d'un dossier intitulat: Poètes occitans et catalans. Aquí el vull regraciar i saludar la seva dedicació perseverant a la difusió de la poesia catalana.
Recordem que en Jep va venir als estudis de Ràdio Arrels per a enregistrar el n° 2 de EHA! : I el
mar, allà com el plat dels deus... que va ser emès entre el 20 de febrer i el 3 de març de 2006.
A més de ser un poeta prolífic, segur el més productiu de Catalunya Nord, Jep Gouzy també és prosista. Llegiu la seva obra narrativa completa publicada a Viena-Columna en dos volums: Aposta perduda i Entrada de fosc.



7 de nov. 2008

Tactant-se del Pirineu


FRONTERA:

Derivat de front amb referència al cara per cara igual que l'enfrontament i la confrontació com nos ho explica Mossèn Alcover en el seu «Diccionari català-valencià-balear». A l'article FRONTERA, m'interessen dues accepcions d'aquesta paraula. La primera nos aprèn que una frontera és una «Corretja o corda que passa per damunt el front d'una cavalcadura o animal de càrrega», això, a Mallorca. Que divertit, oi! Animals de càrrega...Així que només seriem uns fills d'ases i someres, nosaltres els catalans, poc importa de quin vessant d'Albera. No m'ho puc creure, no m'ho crec. La segona de les accepcions és la que porta el número 3 i que diu: «Tenir frontera: mantenir forces militars en el territori extrem d'un país, davant les forces enemigues.» D'aquí que —tractant-se d'enemics— arribant al Pertús per l'autopista hom es trobi amb la concretació o materialització d'aquesta definició que és el post fronterer amb tot el que calgui: edificis de duana, de policia, garites de l'un com de l'altre estat i presència de... «personal». Si, com diu un amic meu, la frontera no té gruix, es nota que té pes! Ja que passar la ratlla a certs moments pesa perquè et menja bona estona...
A Alsàcia, quan vols passar el Rin cap Alemanya, passes... quan tornes d'Alemanya cap a França, igual, passes... i prou. No hi ha frontera! Al setembre vaig anar a fer una volta a Itàlia, al Piemonte. Per l'autopista. Passat Menton, et trobes a Ventimiglia i no t'has adonat de res, has passat de França a Itàlia. Per tornar igual i la garita que hi ha és la del peatge de l'autostrada. No hi ha frontera! Expliqueu-me el Pertús si us plau!

26 d’oct. 2008

INSTANTS POÈTICS V-4

Perejaume

OLI DAMUNT PAPER
El Ventall.17 Editorial Empúries (Barcelona 1992)

Perejaume és el nom de ploma de Perejaume Borrell i Guinart (Sant Pol de Mar 1957) potser més conegut com a pintor. El vaig poder veure i escoltar en el marc del XIII Festival de Poesia de Girona, aquest passat més de setembre on va participar a l'homenatge a Josep Palau i Fabre del qui era amic.
OLI DAMUNT PAPER és un recull de poemes, més precisament de sonets1 -clàssics- on el Perejaume poeta continua essent pintor, però pintor amb ploma i paraules. Tots els sonets del recull s'ambienten en els paratges del Montnegre (i del Montseny) on Perejaume va viure uns anys, recorrent boscos i valls, cims i fondàries, i tot caminant escrivint que per a ell, com diu, escriure i caminar és tot u. Comparteixo totalment el seu amor de la natura, l'admiració als arbres i als rocs (esqueis), el goig profund de viure's com part de tot això...
A demés Perejaume també es dóna a conèixer com a assagista.


Panorama
Surto i els arbres avancen un tros
damunt l'imant; pel fons corre una llebre.
Del cim més alt nevat com una zebra
valls i carenes baixen cap al clos.
Sota l'arbreda un tros de suro gros
simula, enfarinat, una terra amb gebre,
i va prenent l'aspecte d'un pessebre
l'anell de la natura en el meu cos.
Si em miro endins, per sota d'aquest vers,
un pou sense parets, dreta, ni esquerra,
dissol muntanya i mar en aigua dolça.
M'envolta el centre just de l'univers,
toco de peus al fons, no pas a terra,
i aixeco tot el paisatge com molsa.

Refugi del Costabona

Última hora:
L'acadèmia i els límits on, amb Perejaume, retrobarem Patrick Gifreu i Antoni Clapés que ja coneixen els fidels dels INSTANTS POÈTICS.

1 sonet: poema de 14 versos decasil·làbics rimats arranjats en quatre estrofes: 2 quartets i dos tercets, o bé 3 quartets i un dístic.

19 d’oct. 2008

16 d’oct. 2008

Fulletó

HISTÒRIA DELS TÈRMITS QUE ES VOLGUEREN SALVAR



II

On es presenta el vell general Militèrmit
i on veurem com un gran soldat
sap rebre les ordres.



Després de la primera trofaŀlaxi del vespre i mentre, soŀlícites, l'atenien les terminyones per a la toaleta de la nit -vaja, així en direm del descans, perquè per als lucífugs tèrmits, no existeix el dia ni la nit-, la reina es va adreçar al capitèrmit de la guàrdia que, mandíbules ben obertes i amenaçadores, anava amunt i avall davant de la porta:

- Capitèrmit!

-A vostres ordres oh! lucífuga majestat!

-Ves ràpid a demanar al general Militèrmit que vingui immediatament!

-Sentir és obeir! Oh reina més ponedora!

I el guàrdia va arrencar com un coet.

Un bon quart després, el general Militèrmit es presentava i, amb penes i treballs, s'ajeia bocaterrosa i besava el terra davant les potes de la reina tot barbotejant les paraules d'etiqueta. El general era un tèrmit vell i revell a qui faltava mitja mandíbula d'un costat i dues potes de l'altre perquè feia temps, en els anys de la reina Kalitèrmita I -la Reina Gran, que la Sagrada Tenebra en conservi la memòria per tota l'eternitat- les havia perdudes en un ferotge assalt contra unes formigues que pretenien envair el termiter.

-
General Militèrmit! -va haver de cridar la reina car el general era molt sord- suposo que saps perquè t'he fet venir.

El general va brandar el gros cap quitinós per assentir.

-Doncs, ara escolta i apunta el que, jo, com a cap suprem de l'exercit, dels soldats petits i grans, exigeixo que tu, com a cap de l'estat major, facis com més aviat millor.

I sense més embuts, la reina va començar a dictar-li tot el que ella ja tenia previst i pensat. Com s'haurien d'aplegar, a l'hora dita, els habitants del termiter; com s'haurien d'ordenar els diferents grups; qui donaria i com el senyal d'arrencada; per quines vies caminarien cap a la sortida; com es controlaria la marxa; el paper dels obrers, dels soldats petits i dels soldats grans... i... de moment, res més... que ja li faria comunicar d'altres instruccions al moment que calgui.

El general va estar encara un moment rascant paper amb el seu boli per tal d'acabar d'apuntar-s'ho tot i, remugant les degudes lloances, es va retirar lentament i de recules.



continuarà

15 d’oct. 2008

INSTANTS POÈTICS V-3


HOMENATGE A FRANCESC CATALÀ
Diumenge passat, va fer vint anys que ens va deixar Francesc Català i Duran. Per tal d'homenatjar el nostre gran poeta conflentí, nascut a Jóc el 1929 i que fou metge a Vinçà on va morir el 1988, tornem a emetre l'enregistrament que havia fet el gener de 2007. A començaments de la primera temporada dels Instants Poètics, ja havia llegit una tria de poemes trets del seu primer llibre CAMINS (Col·lecció Tramuntana 1976)

Aquesta quinzena, doncs, es tracta del recull Rellotges de sol que forma part del seu segon llibre de poesia DE SOL I D'OMBRA publicat el 1981. Rellotges de sol, dedicat a Gineta i Pere Verdaguer, consta de 84 quartetes. 

De les hores sóc el niu;
a mi vénen, de mi van;
ocells de vol fugitiu,
les guardi fora un instant.
Amb ma fletxa mati el temps;
amb el temps mati la gent;
tu que em mires, vés corrent,
que el temps, ell, no para gens.

L'aigua que, ara, passa pel pont,
sota el pont mai més l'oirem;
l'hora que, ara, brilla al meu front,
no la hi veuràs mai més present.

Recordem que Francesc Català va ser un dels promotors del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans (G.R.E.C.) el qual va presidir el 1968. A demés, tots sabem que Òmnium Cultural de Catalunya Nord ha donat el nom de Francesc Català al premi de poesia que lliure cada any. L'obra completa de F. Català es va publicar a Columna el 1989 amb un pròleg de Jordi Pere Cerdà.

13 d’oct. 2008

OH LA MIÉU BELLA NISSA...

Una molt agradable setmana de vacances a Niça. (Escric Niça en català però allà, en nissard que és, com el provençal, una forma dialectal de l'occità, escriuen Nissa... Bo, el francès escriu Nice i l'italià Nizza). Aquest any, tot passejant i fent compres al "mercat de la Liberation" vaig sentir parlar nissard... és que, encar que ells mateixos diguin: "li nissart soun touti mouòrti", no és veritat, tots els nissarts no són pas morts! La retolació dels noms de carrers és bilingüe i, en el diari Nice Matin, un col·lega del nostre Pere Verdaguer escriu cada dissabte un petit article: MOT D'AQUI DE ROUGIÉ ROCCA. El 4 d'octubre hi havia posat com títol: "Va mau..." i acabava: "Va mau ...e arisca de durà! Nen reparlaren!"
Niça és una gran ciutat -la cinquena de l'estat francès- que fa, al menys en el centre urbà, una olor de diner que Déu n'hi do! No és per a tots igual la puta crisi.
La plaça gran de la ciutat és la plaça Masséna -del cognom d'un general de Napoleó que era nissart.















Sobre aquesta plaça tota refeta de nou, mira com va la cosa, es pot veure l'obra de l'escultor català Jaume Plensa: "conversation à Nice" (conversa a Niça)... obra que si que provoca moltes converses entre els ciutadans. Peró que seria un art no polèmic, oi? L'obra es compon de 7 personatges de resina, cada un quillat al cim d'un pal de ferro, uns asseguts i altres agenollats. I de nits s'il·luminen canviant de color! (plaça Masséna a la nit ). Vaig intentar fer fotos a la nit però no les vaig encertar... De fet, les que vaig obtenir les vaig "treballar artisticament" i vet aquí el resultat.

 












14 de set. 2008

INSTANTS POÈTICS V-1

Alguns petits comentaris i precisions sobre la poesia d'en Josep Dallerès.
Tots els poemes del recull són curts, a vegades extremament. Mirem per exemple com comença el llibre: de tu a tu. Corre sobre cinc pàgines: de la 5 a la 13. Si, perquè el llibre només porta impreses les pàgines senars. Serà un sol poema escampat sobre 5 pàgines o bé es tracta de cinc poemes?



La poesia d'En Dallerès és poesia per sentir i si escolteu el programa durant aquesta quinzena, us podreu adonar de com sona, però també, ja que els poemes són texts, és poesia per veure. I això justament és el que m'agrada molt! Hauria de parlar també de la llengua remarcable, vocabulari acurat, triat, una llengua treballada sense que mai es faci pesada, tot un plaer! Això que jo en dic poesia... i espero que un dia podré parlar-ne amb el Josep Dallerès mateix.

8 de set. 2008

Fulletó

HISTÒRIA DELS TÈRMITS QUE SE VOLGUEREN SALVAR


I

On fem coneixença amb sa molt ponedora majestat,
la reina Isopterina MCMXLIII
i també amb els seus problemes del moment
que Déu n'hi do com en són d'urgents i complicats.


Això era una colònia de tèrmits que, de fa temps i per diverses raons -entre les quals la més preocupant era la pujada del nivell del mar i del riu veí- ara ja no es sentien a gust en el seu termiter. La reina Isopterina MCMXLIII, assabentada de la cosa i havent-se consultat a si mateixa tots els ets i uts del cas -com solen fer les reines dels tèrmits- es va plantejar el problema de com es podrien salvar. Hi havia el perill ben real que el termiter tot sencer pogués deixar d'existir i es feia palès que s'havia esperat massa temps. És clar, per causa de l'acostumada mandra -si es pot parlar de mandra amb aquestes bestioles- qualsevol tèrmit sempre es pensa que encara pot anar tirant de veta... Però, ara, de tant tibada, era a punt de petar!

Doncs, un vespre, la reina va manar que vingués a tota pressa en Tèrmit-Herald, capdavanter dels tèrmits missatgers i quan el va tenir prosternat al peu del tron, vet aquí què li va dir:

- Térmit-Herald, mano i vull, vull i mano que facis fer, a so de tabal i tururuts, la crida aquesta que ara mateix et dicto:

Tèrmits meus, de totes castes, grans i jovenics, pobres i rics, grassos i xics, escolteu: A tot obrer, a tot soldat, a tot tèrmit de la societat, li ordeno i mano que d'aquí a quinze dies, a sol ponent, es presenti amb el farcell nuat, a l'entrada gran del nostre malaguanyat termiter ja que l'hem de deixar per sempre. El perquè, tots el sabeu, el quan, us l'acabo de dir, i el com, ja ho veureu. Cada u de vosaltres que es mantingui ben atent a les directrius que li aniran donant els termissatgers. Tot tèrmit que faci tard se'l deixarà aquí i que s'hi ofegui. Qui pugui que ho entengui! Aixi com he dit que a l'acte sigui fet. Tèrmits sempre endavant! Nyic i nyac! i que visquin els tèrmits en les santes i humides tenebres per l'eternitat! Apa! Tèrmit-Herald, ara, afanya't, no perdis ni un moment!

-Oh reina fecundíssima! que no pateixi sa ponedora majestat, tot serà fet aixi com ha manat! Ja corro! Nyic i nyac!

I corrents descomparegué.


continuarà...

3 de set. 2008

INSTANTS POÈTICS


És la "rentrada" per a tothom, doncs també, a Ràdio Arrels, pels INSTANTS POÈTICS. El programa, que reprendrà el dilluns 15 de setembre i ha conservat el mateix horari*, entra ja en la seva cinquena temporada. Seguint la nostra passejada pels Països Catalans, començarem amb una lectura de poemes escollits en el recull: De tu a Tu (Ed. Maià 1990), del poeta andorrà Josep E. Dallerès. En Dallerès, jo no el coneixia i és la nostra amiga Miquela Vaills que me'n va parlar. I mira, com van les coses... donant una volta pel campus de la U.C.E., i, com sempre fent una visita a la parada d'en Joan Miquel Turon, tot remenant en una caixa de llibres que es venien al pes -sembla mentida però no n'és- vaig trobar el poemari d'En Dallerès! Aquest mateix dia que vaig comprar el llibre, vaig trobar En Jaume Fàbrega, el famós critic gastronòmic del TEMPS i vam estar parlant bona estona de cuina i de poesia, de poesia i cuina, i coincidint en aquesta idea que les dues "activitats" s'assemblen molt. Així que és molt possible que entre els dos us cuinem uns instants poètico-gastronòmics!
* Cada matí de dilluns a divendres, poc abans de les nou.

P.S. Parlant del meu arbre, el senet que em porta flors pel meu aniversari... em vaig oblidar una precisió important: cada vespre, quan minva la llum, l'arbre tancant les fulles -aclucant-les- s'adorm. Posaré una foto.

28 d’ag. 2008

Floració tardana

Com cada any, i ja són... vaja, no me'n recordo... entorn de la data del meu aniversari, torna a florir l'arbre que un dia em va arribar i es va instal·lar en un raconet improbable del meu hort. Tot just aquí, costat sud, al reparo, quasi davant de la finestra de la cuina. Com que és l'istiu, i que tinc la finestra oberta, estirant alguna branca m'entra a la cuina. I quan obro o tanqui les ventalles, m'obliga a apartar-la en la qual operació sempre hi perd algunes fulles o flors que cauen sobre l'ampit. Mes segueix sempre tan constant en la seva dèria de compartir la cuina amb mi. Això fa que, de vegades m'obliga a podar-li'n una o dues... que no m'agrada gens. Ara per fi, i em va costar una mica trobar-lo, li sé el nom. És oriund de l'Amèrica del sud i, en català, es diu SENET. Mira, amb tot això, jo, el dia que faig els anys, un arbre em porta flors! Quina gràcia, oi? No escoltaré cap dels qui em farien remarcar que el senet permet l'elaboració d'un purgatiu.

[Casia sp, família de les mimosàcies]
En francès, és CASSIA pronunciat : /cassià/, és clar!

10 de jul. 2008

La llengua és la clau...

Torna a sortir el problema de les llengües minoritzades a l' Estat francès. No ens precipitem, encara no hi ha res de fet! El parlament són dues cambres...

Mentrestant, heus aquí el que el gran Frederic Mistral n'escrivia del problema de la llengua en la seva obra "I TROUBAIRE CATALAN" de l'agost de 1861:

Intrepide gardian de noste parla gènt,
Garden-lou franc e pur e clar coume l'argènt,
Car tout un pople aqui s'abéuro;
Car, de mourre-bourdoun qu'un pople toumbe esclau,

Se tèn sa lengo, tèn la clau
Que di cadeno lou deliéuro.

Intrèpids guardians del nostre parlar gent, guardem-lo franc i pur i clar com l'argent, car aquí s'hi abeura tot un poble; i, de boca terrosa que un poble caigui esclau, si té la seva llengua, té la clau que de les cadenes l'allibera.

Traducció que faig, així així, per si de cas algú no havia entès el provençal...

9 de jul. 2008

"Merde à Vauban"

Aixi cantava Leo Ferré... Jo, només tornaré a posar el que va escriure el Mossèn Jotapé al moment on tot això es cuinava i s'havia armat una gran polèmica. Ja s'ho veia prou clar, el Mossèn, com s'acabaria la missa!
De la glorificació del mariscal, la majoria de la gent d'aquí, se n'alegra perquè coneix molt poca cosa de la nostra historia, per no dir res, ja que només li van aprendre "l'histoire de France". Com ho va escriure Louis Aragon en Le Fou d'Elsa, parlant de la caiguda de Granada: "[...] un roi vaincu doit être lâche et traître quand ce sont les vainqueurs qui écrivent l'histoire."
(un rei vençut ha de ser covard i traïdor quan són els vencedors qui escriuen la història.)
Tant se val, la història no té fi i la seva roda, si no para mai, tampoc mai no torna enrera; qui la sap no tornarà a topar amb el mateix roc, i qui viurà...

7 de jul. 2008

Els Pallagostís

Ja han arribat, ja els tenim aquí! Mira, això, em fa recordar un poemet, el primer, del Breviari d'humor del Mossèn Jotapé. Ve-te'l 'quí:

Amb un clic, el tindreu engrandit...

Si no ho sabeu, el pallagostí és l'avatar català del dorífora -"le doryphore"- dels Alps, a França. Una cosa que el Mossèn no va poder dir- encara que Déu n'hi do les que va dir-, una petita endevinalla (divertida, espero): Ho sabeu com se'n diu d'una dona que viu dels seus encants?... Doncs, si, perdó, una puta. I d'un país o una comarca que també viu dels seus encants?... Els Pirineus Orientables! (Bo, aquí, segur que cada u pot posar un altre nom que li convingui.) És que sempre les trobo molt semblants aquestes dues activitats "comercials": la prostitució i el turisme... Ja ho sé, potser que exagero... Però, tot ben comptat i debatut...

5 de jul. 2008

Faig vacances una mica. Però...

La llet quan vessa, no mira sobre què vessa.
Malaurat el qui ha posat foc a sota la cassola!

JPS

23 de juny 2008

Jazz a la plaça

Que bé! A la terrassa del Café de la Paix, aquest passat diumenge, a finals de matinada, amb un cel i un sol de postal, a l'ombra de les platanes, fer un Byrrh (com abans... tu!) en agradable companyia tot escoltant aquest quartet de jazz. El que toca el contrabaix és el fill d'una amiga nostra (esperantista)... Un bemoll però, si em puc permetre: la cantant, pobrissona, s'esgrimia amb una veu de dos quarts de dotze... del matí! Mirarem d'anar a escoltar-la altra vegada a una hora més favorable que ja s'ho mereix.

13 de juny 2008

ENTREVISTA A NETTV.CAT

En Teo Vidal ha penjat a NetTv.cat CN l'entrevista que em va fer dimecres passat en els estudis de Ràdio Arrels. En aquesta entrevista hi faig el balanç de quatre temporades dels INSTANTS POÈTICS i també dels dos anys de EHA! Que aquí sigui regraciat per la feina que fa tan a NetTv.cat que a VilaWeb Catalunya Nord i pel suport que ens dóna.

EHA! n°9

Hi arribarem! Ara, només ens falta netejar i muntar els enregistraments que vaig fer jo mateix dins la classe del C.E.2 bilingüe de la Huria Prost a l'escola Jean Clerc, aquí a Prada. De primer sentia una miqueta d'angúnia d'haver de fer-ho tot sol, però, finalment, tot va anar a l'oli. La Huria ho tenia tot tan ben organitzat i planejat, els nens van ser tan professionals i manyacs... -ai que bé si tots eren com aquests!- En guardaré un agradable record. Tenia molt per cor de realitzar-lo aquest n°, ja me l'havia pensat l'any passat i n'havia parlat amb la Colette Planas que és consellera pedagògica de llengües. Una petita cosa, el títol potser no és totalment adequat... ja que els poemes escrits pels nens no tenen tots per tema l'arbre, perquè ells van voler parlar de moltes altres coses... bo, no passa rés i esperem que agradi a la gent que ho sentirà.

10 de juny 2008

Recitalet

Ahir a la nit, en un saló del Pradotel, vaig donar un petit recital per un grup de persones que viuen a Barcelona. Dic així perquè, si hi viuen no en són oriündes, ja que entre elles hi havia a més d'unes andaluses, una suïssa i una sueca... Totes elles alumnes del curs de català per a adults que imparteix la meva amiga Mercè. Moments molt agradables de poesia compartida. La sorpresa va ser quan, al final, aquestes dones, entre totes em va fer l'ofrena de recitar-me la meva Auca de l'Arbre! Emocionant, no m'hi esperava. A més, em van regalar l'edició de La plaça de Diamant que va fer la Diputació de Barcelona, per a celebrar la festa de Sant Jordi en aquest any del centenari del naixement de la Mercè Rodoreda. Un llibre molt bonic il·lustrat amb dibuixos d'Albert Ràfols Casamada. Uns records preciosos.

9 de juny 2008

Revista de Girona

Acabo de trobar a la meva bústia els dos exemplars del n° 248 de la Revista de Girona on mercès a Na Mariàngela Vilallonga tinc publicats 7 poemes del meu futur recull: Ulleres de son. Em fa gràcia, veure'ls, a més a més, acompanyats amb dos dibuixos d'un pintor que descobreixo, Tano Pisano, i que m'agraden perquè sóc molt sensible al que es dibuixa o pinta amb negre i blanc -això vol dir com amb l'aparentment senzill s'expressa la complexitat. A veure si algun dia nos trobem ell i jo?
Ara per ara, estic esperant que em faci un truc la meva amiga Mercè per avisar-me que ella i el grup d'alumnes que acompanya han arribat sense masses entrebancs a Prada. És que aquest vespre després de sopar junts, amb ells he de fer de rapsoda.

7 de juny 2008

INSTANTS POÈTICS: VICENT ALONSO

Continuem la nostra passejada poètica pels països catalans. Després de Mallorca i havent fet estada al Principat en companyia d'Antoni Clapés, ara nos en baixem cap a l'Horta de València. Allà hi anem a trobar En Vicent Alonso. Si doneu un cop d'ull a les seves pàgines personals -i us aconsello fer-ho- a més de trobar-hi dades biogràfiques, ja veureu que Vicent Alonso és una personalitat rellevant de les lletres catalanes*. Universitari, assagista, traductor... i quin traductor!: Baudelaire, Tzara, per la poesia... i per la prosa, tot just acabats de "regirar" al català, els tan famosos Essais de Michel de Montaigne. Ara, de moment, nosaltres nos interessarem al Vicent Alonso poeta. Com vaig arribar-hi fins a ell?... Encara una vegada, feu-li la pregunta al Carles Camps! Si, si. Del Carles a l'Anna Montero -de qui vaig llegir poemes fa poc- i de l'Anna al Vicent... aquest és el camí que jo vaig seguir. I això fa que, intercanviant correus electrònics amb ell, em vaig trobar amb una petita antologia poètica de Vicent Alonso on vaig triar els poemes que us aniré llegint durant la quinzena.

*Altre enllaç d'interès: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

6 de juny 2008

Un conte de la postmodernitat

Això era un bon home al qui, mirant per la finestra
li agradava molt i molt contemplar el món com era.
Mes, aquest món era el món d'abans,
amb arbres, herbes, flors i ocells...
Olors de mel
i calma...
Ja es veu que no podia durar.


I, un bon dia... l'Avui pragmàtic en el món d'abans va entrar.
I l'Avui pragmàtic era mecànic i no li agradaven els arbres!
Crac, crac, crac, un ferotge cara a cara de seguit va començar...


I després de dos dies d'enfrontar-se sorollosament
l'Avui pragmàtic amb el món d'abans,
heus aquí el previsible resultat del terrible cara a cara
que dés de la seva finestra,
aquest pobre del bon home va poder contemplar!


Vet aquí.
Sí, aquesta fou la gesta que tot ben postmodern ho va deixar.
Ara, com voleu que aquest pobre del bon home faci cara alegra...
I cric i crac, aquí no hi ha ni gos ni gat,
i el conte és acabat!

31 de maig 2008

CANT'ARBRE en els jardins de la Mediateca

  Per sort el temps va quedar clement...

Els nens van ser molt atents i tranquils...



Els lledoners, que no s'ho esperaven, i que són poetes i músics, van ser uns coŀlaboradors discrets i d'una gran eficàcia!


Amb, com ho va dir en Pere, unes seves improvisades carícies musicals...




Les cançons d'en Pere es mereixen tota la concentració i a mi, personalment, què voleu que us digui, m'inspiren...

Nos ho hem passat molt bé.
A veure si algun dia repetim?


Fotos de Muriel Solatges, Mediateca Pompeu Fabra PRADA

26 de maig 2008

CANT'ARBRE

Realment, per a mi és un gran goig fer aquest recital. És un gran goig essencialment per tres raons. La primera: aquest recital és dedicat a l'arbre i conclou una sèrie d'animacions que la mediateca de Prada ha anat proposant durant dos mesos. La segona és que aquest recital l'aculli la mediateca Pompeu Fabra... a més d'un goig és un honor dir i cantar poesia catalana en el lloc que serva la memòria del gran reformador de la nostra estimada llengua. Tercera i la més agradable, segur, és que ho faré en coŀlaboració amb un home que m'estimo molt, en Pere Figueres! Era com un somni poder actuar en la seva companyia perquè a més de coincidir en l'amor de l'arbre, compartim moltes altres coses com per exemple la dedicació a la nostre terra i a la nostra llengua. És veritat que ja havia tingut el plaer d'acollir en Pere a Ràdio Arrels perquè és ell que va fer el primer número de EHA! (Edicions Hertzianes Arrels!) el novembre de 2005, amb les seves inenarrables i divertides "Burricades animalesques".


Doncs, en Pere i Jo, us esperem aquest divendres 30 de maig a les sis de la tarda en els jardins de la mediateca Pompeu Fabra a Prada.



25 de maig 2008

INSTANTS POÈTICS: ANTONI CLAPÉS

Tornant de Mallorca, prenem terra a Barcelona car hi trobarem el poeta convidat de la quinzena: N'Antoni Clapés (que no s'ha de confondre gens amb un tal Toni del mateix cognom ja que és tot una altra cosa). N'Antoni Clapés doncs, a demés de ser poeta, també és editor de poesia. Al 1988 crea i dirigeix fins ara mateix, conjuntament amb Víctor Sunyol, "Cafè Central", un projecte editorial independent al servei de la poesia. Va començar de publicar poesia el 1989 i fins ara, té publicats 13 reculls. Miro de veure-hi que és el seu darrer, me'l va regalar el meu amic Carles Camps -al qui no acabaré mai de regraciar. Obrint el llibre , ai , sorpresa, el primer poema que veig em fa la pinta de ser un dels meus, i continuant a fullejar, un altre més, i encara aquest... Escrits curts, on a cada mot se li ha degudament assignat el seu lloc en l'espai de la pàgina... Que el poema també faci cantar l'espai. I potser us adonareu escoltant-lo que les seves temàtiques i les meves s'acosten molt per no dir més!