24 de des. 2012

OC 2012

Tinc a mans el nou numero de la revista.

OC N° CCCLXXXII-CCCLXXXIII 
XIII° Tièra, N° 102-103
2012

Encara no surt al siti web de la revista, però segur que ben aviat s'hi trobarà.

Al quadern "Germanor" que acull poetes i prosistes catalans podreu trobar:
-dos poemes inèdits de Joan TOCABENS
-sis poemes de Nicolas CAVERIBERE
-cinc poemes de Edgar ALEMANY
-cinc poemes meus.

Em  podeu enviar les obres que voldríeu veure publicades en un pròxim n°.
joanpere.sunyer@gmail.com

Podeu fer pervenir les demandes d'abonament a:
Frederic Fijac, 625 La Permenade 47300 BIAS
Frederic.Figeac@ac-bordeaux.fr

França: 25€
Estudiants: 18€ (amb justificatiu)
Foresters: 31€
D'ajuda: 60€
El n°: 7€, el n°doble: 12€, el n°quàdruple: 18€

22 de des. 2012

Endemà de fi del món

Doncs, dia 1:
Escolteu, escolteu, finalment, aquesta fi de món nos va anar a l'oli!
A veure la pròxima... que qui sap on es farà perquè la gent de Bugarach segur que no en voldran patir una altra!

20 de des. 2012

Nadal encara un cop...

 Amb el títol: Nadala, l'amic Carles m'acaba de fer passar un poema seu i, pensant que no em renyarà, no resisteixo la gana de donar-vos-lo a llegir:


Enlloc enlloc. Tot és aquí i encara.
Tot és sense esperança.
Però tu et creus ―ben crèdul―
que la paraula et rapta enllà del món sensible
per revelar-te els límits
on neix un altre món sense crepuscle.

Ocell d’ocells, Pedra de pedres, Arbre d’arbres...

Un món de designacions superbes.
Un món que muda sempre idèntic.
Aquell món Altre que és àmbit de tots els àmbits.
Les paraules com a superxeria.

Carles Camps Mundó
desembre del 2012
1. Miquel Martí i Pol.


Això em fa recordar del temps que feia ràdio sobre l'antena de Ràdio Arrels i que, que per respondre a una demanda d'en Rafel Renyé vaig crear el personatge de Mossèn Jotapé. Abans de nadal, el Mossèn havia recitat aquest poema:


Mossèn Jotapé se demana si:

DE NADAL, ARA,
SE N'HA DIR FESTA O SE N'HA DE DIR FIRA

Amb son atapeïda barba blanca,
vermella caputxa i llarga hopalanda,
mig americà, mig escandinau,
ara se'n ve Sant Nicocacolau!
De fet, tothom li diu « Papà Noël »,
i en comptes d'arribar a peu, baixa del cel,
carregat de joguines el trineu,
envoltat de nit, fred i flocs de neu.
Els Reis d'Orient, ells, duien mirra i encens,
però d'això, què vols que en facin els nens.
La canalla somia altres regals
i espera que els pares siguin bogals.
Però, els pares pensen a beure i menjar
—que Nadal és dia per endrapar.
Doncs vinga ballar com pastre o rabadà
i la panxa plena vinga cantar:
« Que li darem, a n'el Noi de la Mare...
panses i figues i nous i... no els cau la cara!
Oques, pintades, capons i pollastres,
dies abans patiren grans malastres.
« Xampany » o cava com te'ls fan rajar,
i els sous que no tenen, vinga gastar...
La « Caixa » se'n riu, ja podeu pensar:
la resta de l'any, iran a fiar!
Avui, tot és per vendre i per comprar,
i ja no hi ha qui se'n pugui escapar;
doncs, aquest any, ho tinc tot ben muntat,
jo faré un pessebre patrocinat.
Què li demaré al reboster ?
Un Jesús de can « Pampers », amb bolquers,
Un bou ben gras de can « Charral »,
Un Sant Josep « Braun », afeitat com cal,
i segur que trucant a « Loréal »
una Mare de Déu que bé s'ho val!
Sento a demanar: « I què de català? »...
De català?... el ruc nos quedarà!
Demés, per rematar-ho, traca final,
la missa del gall —estrena mundial,
enguany, la diré al centre comercial!

5 de des. 2012

Ai, la Xarxa

Fa unes setmanes que vaig rebent sol·licitacions amicals -suposo- de persones que volen que m'apunti al que anomenen el seu"cercle d'amics" o la seva xarxa personal... sigui per Facebok, per Google+, o altra cosa. Tot i aquestes eines, a mi em sembla que vivim en un món de comunicació, si, però de comunicació aïllant. Ja els veieu aquests joves que es passegen per ciutat amb uns auriculars clavats en les orelles destil·lant-los sons que en diuen música i que així fan que siguin "aquí-allà", aquí i en una altra banda. Això ho entenc poc (per no dir gens). Quan em trobo en un lloc m'hi vull trobar totalment, si no és que el lloc sigui molest i no m'hi senti a gust... encara que....
Per acabar, a tots dic que aquest blog, per a mi és molt suficient i que no desitjo fer-los cap menyspreu no acollint les seves peticions. En Joan Pere no vol deixar-se enxarxar més que ja ho és.

26 de nov. 2012

L'alternativa més que mai necessària


I si de debò, per fi, venia l'hora del poble!
"que en tenim prou de nos fer representar"
com cantava Joan-Pau Giné


Ja ho sé... ja ho sé... aquests també són representants i només són tres... però podem somiar que seran d'una altra farina, oi?


21 de nov. 2012

Entre mar i llacuna

Un passeig agradable amb sol i vent sobre el tómbol, que de fet, és doble, de la península de Giens ahir a la tarda.
La passejada la vam fer seguint  la banda de terra oest, del costat de la rada de Toló. Déu n'hi do, la gentada que hi havia aquest dimarts! Totes les edats s'hi trobaven representades, des de jubilats ja grandets que caminen xano-xano tot xerrant -tal com fèiem nosaltres- fins a joves que corren, passant per tot de bona gent amb gos o sense gos. Uns sobre l'asfaltat, altres damunt del talús de sorra, altres encara sobre la platja a ran de mar.
 
 el costat de mar, a l'oest



  
el costat de la llacuna, a l'est
18.30
Algunes precisions:

El tómbol oest  porta un camí asfaltat anomenat, en francès: "route du sel" (ruta de la sal). La llacuna (550 hectàrees), "l'étang des Pesquiers" o sigui l'estany dels Pesquers és, com encara es pot veure, una antiga salina tancada l'any 2001 i que pertany al Conservatoire du Littoral. És el domini dels ocells marins: gavians,  i flamencs.

20 de nov. 2012

Menjar bé i bo

Per a tots els qui, passant per Toló (oc: Tolon / fr: Toulon), volen menjar bé, bo i autèntic, només una adreça, aqueta!

Aubrac sur mar

Aquí, a demés d'assaborir, entre d'altres productes -com per exemple los tripons o la trufada- la famosa carn d'Aubrac, també podreu apreciar l'acollida franca i calorosa de l'amic "Jaco" (Jacó). No solament aquest enamorat del rugbi* en sap de remenar l'aligot, però, per escreix es revela tan "manejamots" com cuiner. Us servirà amb tota la gentilesa de la gent de per allà dalt del Llengua d'Óc, la seva esposa Marie-Odile. Bon profit, doncs i atenció amb el vi de Marcilhac...

 *el rugbi d'abans, com explica ell.

15 de nov. 2012

L'amic Carles diu i escriu

Molt bé, aquí us poso l'enllaç on podreu llegir què en pensa En Carles de la banca.
Ai, no, no és a l'Avui... és a la revista digital de cultura Núvol.

Corrandes en són corrandes...

i corrandes en són cançons. 
El meu amic Carles, fa pocs dies, va enviar un text a l'Avui per si de cas li publicaria... És clar que com el text diu coses -que jo, personalment, trobo molt pertinents- de la crisi, dels bancs, del poder i de les seves relacions, ves a saber si el diari, ell, les trobarà igual de pertinents!
El tema aquest es veu que no és nou com nos ho conta una corranda* molt coneguda al Rosselló i que, desgraciadament, a hores d'ara, sona tant actual.

Fa:
Diuen que els temps ja canvien,
que ens passem la vida,
amb festes i balls.
Però, ara, tres cops per setmana,
de tant passar gana,
fotem molts badalls.
Abans per una pesseta,
menjaves costelles,
amb un pa ben blanc,
i ara amb quatre pessetes,
ni un plat de mongetes,
tens al restaurant.

 La tornada diu així:

Volem pa amb oli,
pa amb oli volem (bis)
volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens donen (bis)
no callarem!

i la darrera fa:

Volem pa amb oli,
pa amb oli volem (bis)
volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens donen (bis)
ens el prendrem!

Ara, la "corranda" no conta si als qui la cantaven els contestaren a cops de porra.

* que de fet és una havanera amb lletra parcialment adaptada de la "Trinca" sembla.

26 de set. 2012

OC, el retorn!

 
D'ençà de mesos i mesos que la revista OC estava, diguéssim, eixivernant, nosaltres, poetes i escriptors de la Catalunya boreal, ens trobàvem sense vehicle per escampar i fer córrer les nostres produccions cap als afores nòrdics d'aquest nostre petit territori «deixat de la mà de Déu». *
OC ara, es desperta, reviscola. Un nou equip ja és a l'obra i està preparant el número de tardor que engegarà la nòva tièra. la nova sèrie. Potser ja sabeu que la revista totalment redactada en occità incloïa -i seguirà incloent- un quadern dedicat a la literatura en català, intitulat Germanor i del qual es feia càrrec l'amic Jep Gouzy. Gràcies li siguin donades, que prou se les mereix, pel treball acomplert amb perseverança i fidelitat durant tots aquests anys. En Jep ara, passa la mà... i es troba que sóc jo el a qui li toca, d'ara endavant, continuar la seva feina.
Doncs, per mor de guarnir el pròxim número previst pels finals de novembre o principis de desembre, em podeu enviar els vostres poemes o els vostres texts a la meva adreça de correu electrònic.


* No cal dir que per fer-les córrer cap al sud tenim la possibilitat de sol·licitar  REDUCCIONS:  http://mon.uvic.cat/reduccions/

12 de set. 2012

Carrer Jordi Pere Cerdà

Ahir vespre, a Elna, es va inaugurar el carrer Jordi Pere Cerdà. No cal dir com penso que posar el nom d'un poeta a un carrer, tot i que sent una gran banalitat, és molt bona cosa. No cal dir tampoc com penso que en Jordi Pere Cerdà es mereix l'honor que li acaben de fer. De la cerimònia, res de particular a dir, clàssica: placa descoberta per les netes, cinta sang i or tallada amb tisores i repartida a trossets entre els participants, parlament del senyor alcalde, agraïments de la família per la veu del fill de l'homenatjat... No, el que em va posar en gran perplexitat és veure la quantitat de gent que no hi eren!

8 de set. 2012

Serà decisiu aquest 11s?...

Al Sud, segur.
però a Casa nostra, tot i que...
 
 Tan se val, tirem endavant, sempre!

6 d’ag. 2012

Llengua cremada?

En aquest nostre dissortat país que d'ençà d'anys i panys queda fet una veritable esca, pot passar que desprès d'un incendi -dels majúsculs- ens visiti un ministre de la República i es pot escaure que el dit ministre es conegui com a catalanoparlant! Doncs, en acabat de donar les gràcies als bombers dels dos costats de l'Albera, quan li toca -al ministre de la República- d'haver de contestar una pregunta que li fan en català... ell es demana quina llengua ha de parlar... Renoi! I si la hi haguessen feta en anglès, la pregunta... què?

13 de juny 2012

Vius i morts

Per acompanyar el meu bitllet d'ahir parlant dels arbres del massis de les Mauras, a Provença, poso aquests tres poemes que es troben en el capítol Invocacions del meu llibre (encara inèdit) ARA.









12 de juny 2012

Lei Mauras

Sa majestat suro
Aquest massis provençal que és el reialme del suro, al qual probablement deu el seu nom de muntanya negra -és a dir fosca-, acull, en les seves obagues humides, el castanyer. Però la castanyeda, avui, està llastimosament bastant abandonada. Això fa que s'hi remarquin amb cruesa tots els impressionants cadàvers dels vells gegants. L'arbre, que sap morir a trossos, aconseguix aquí la lenta transmutació de la seva fusta en pedra marbre per esdevenir la seva pròpia i patètica  estàtua funerària.

Morir a trossos
la seva pròpia estàtua funerària

16 de maig 2012

Ecos de Barcelona poesia

A vegades la vida et dóna satisfaccions inesperades. Vet en aquí una que perllonga la felicitat que vaig sentir aquest passat diumenge a Barcelona, amb els meus amics en presència d'un bon centenar de germans de llengua i paraula, música i poesia. El títol del meu poema encapçalant la ressenya: No perdre el nord publicada dilluns 14 per l'Esteve Plantada al seu blog al lloc web del Festival. Que bé que està, oi? 

15 de maig 2012

El Joan Pere al Moog

He decidit publicar aquí els poemes que vaig llegir, acompanyat pel Maties Mazarico, el passat diumenge 13 de maig a la discoteca MOOG de Barcelona on es va fer l'homenatge a Jep Gouzy en el marc del XXVIII festival Barcelona Poesia.
Els dos primers, Anunci i Vida llescada... són del recull encara inèdit ARA.
Els tres altres són del recull que tinc en curs d'escriptura actualment i que tinc obert des de fa bon temps ja.
El Jep Gouzy's blues, ell, és de l'any 2000.









14 de maig 2012

Tornant de Barcelona

Aquest diumenge 13 de maig, a  20:30 h a la sala MOOG, Arc del teatre, 3, es va fer, organitzat per l'Àlex Susanna, i en el marc del XXVIII FESTIVAL, un homenatge al nostre poeta i amic de Sant feliu d'Amunt: JEP GOUZY, amb el motiu que enguany farà 80  anys.
Després dels parlaments de l'Àlex Susana de  la Mercè Trullen Thomas i de l'Eduard Escofet que van constituir la primera part, va venir la part pròpiament poètica i musical de l'acte que havien denominat: 
 «Jep Gouzy’s jazz-poetic-session». 
 En aquesta segona part, primer en Jep va interpretar amb l'acompanyament del nostre còmplice i amic Maties Mazarico i dels seus instruments: tamborí, mandola, clarinet de canya... el seu Tríptic per a John Coltrane -amb suplements-. Unes meravelles de jazz de debò.
Després em va tocar a mi donar lectura de cinc poemes que m'havia triat tenint a l'esperit que d'una manera o altre havien de fer sentir com un eco de certes obres d'en Jep. Com sempre, entre en Maties i jo, la total i mútua confiança, que tenim permet que les coses passin  . Per acabar la meva intervenció en Jep ens havia demanat expressament que cantéssim el meu Jep Gouzy's blues, aquest mateix que havia escrit i li havia dedicat l'any 2000 a l'ocasió de l'homenatge que se li havia fet a Sant Feliu d'Amunt. Llastimosament el compas i jo no ens avenim pas massa... però, vaja no li ho podia refusar, doncs... vinga, el vaig cantar. No comento.
Li tocava al Maties concloure la session interpretant cançons seves: poemes d'en Jep i d'en Francesc Català que havia musicat ja fa anys. El punt final, a la demanda d'en Jep, va ser la cançó homenatge al seus pares, una jota molt encertada i tot i que alegre commovedora.
Algú va dir que unes 120 persones van assistir a l'acte, no me n'esperava tant. Personalment em sento molt content, fins i tot feliç d'haver-me beneficiat de l'oportunitat de fer sonar els meus poemes a Barcelona, capital de la nostra estimada llengua.
Abans de posar el punt final a aquest post vull saludar l'Àlex Berenguer, lector-seguidor d'APuntS i PARladureS que em va fer el plaer de venir-me a escoltar i amb qui vaig poder parlar un momentet. Moltes gràcies, amic de les paraules.

30 d’abr. 2012

Homenatge



A Alexander Graham BELL 1847-1922

 
Els enamorats agraïts.

23 d’abr. 2012

Sant Jordi a Prada


 

Forta marinada

Com si fos una il·lustració de la dita :
Per a tot problema complex  existeix una solució senzilla... i FALSA!

17 d’abr. 2012

Tonada

Obligada de flabiol
Obligada de flabiol de canya
Obligada de flabiol de canya amb nusos
Obligada de flabiol de canya amb nusos d'artesania
Obligada de flabiol de canya amb nusos d'artesania d'en Maties

14 d’abr. 2012

SOURGENTIN 200

Quedant per les terres d'Oc, m'agrada senyalar que la revista cultural bilingüe, com ella mateixa ho precisa, del país niçard : SOURGENTIN (5 vegades l'any) va publicar, el passat mes de febrer, el seu n° 200! Per festejar l'esdeveniment, el número especial de 64 pàgines, inclou una reedició -facsímil- del seu n° 1 de l'any 1970.  Us imagineu, 42 anys... i nosaltres que no tenim -tret de l'Almanac català del Rosselló o Vallespir-  com ho remarca al "correu dels lectors" de l'Indépendant un tal senyor Gratacós de Perpinyà, ni un full per publicar literatura en català.

Sant Jordi també és occità

El CIRDOC (Centre interregional de desvolopament de l'Occitan) de Besièrs avisa que, per segona vegada,  celebrarà Sant Jordi el pròxim dia 21 amb una matinada festiva .

13 d’abr. 2012

Coses vistes

Carrer Voltaire

A l'ampit de la finestra
de ventalles verdes mig closes
darrera la reixa
un gat              ulls mig closos
                                     dorm

7 d’abr. 2012

Esperanto

La amiko Joan-Daniel Bezsonoff esprimis interesan ideon pri la lingvistika problemo. Vidu Can Mitrofan, lian blogon 05-04-2012 : La llengua ideal. Sed lia vidpunkto ŝajnas al mi tre universitata, tro. La latina solvo forpelas grekajn kaj slavajn lingvojn, do kial ne iri ĝis Esperanto, amiko ? Esperanto eblas kunigi pli multe da lingvoj do da personoj en sia riĉa, evolua movado. Esperantistoj ĉiam antaŭen !


3 d’abr. 2012

Metbarranesques formigues condescendents
cigales paranoiques
cíniques mosques molestes 
moixalls enamorats i suïcides
llagostes llamineres amb les que no sé tenir bona relació -ja que em provoqueu repulsió-
No seu el preu de la poesia, dit i fet!
fugiu d'entorn d'aquest negre barret.

Sant Jordi... Ja!

Tornarem a Alenyà aquest proper 6 d'abril per recordar i homenatjar el nostre gran i malaguanyat poeta Jordi Pere Cerdà... aquest cop entorn d'una "taula rodona". I a mi, em tocarà parlar de la seva poesia... Penso  centrar la meva intervenció en l'aspecte oral, si no de tots, almenys d'una gran part dels seus poemes. No ens oblidem que també va ser home de teatre si teníem menester d'una prova més del caràcter eminentment parlat de tota la seva obra.


Alenyà 06/04/2012 Homenatge a Jordi Pere Cerdà






















Un petit bemoll: em sap una mica greu que la llibreta de presentació, almenys pel que toca a Jordi Pere Cerdà, no sigui bilingüe i ho presenti tot exclusivament en francès. Serà per la pròxima vegada...

1 d’abr. 2012

Havent lipdupat

Bo, hi érem... I contents -tot i que alguns se n'hagin  bufat, diuen- d'haver estat un entre els 7150.




23 de març 2012

Missatge personal

Les petasites són remarcables per les seves flors en tirs.

22 de març 2012

Tota paraula canta, tota paraula diu.

Això nos ho van demostrar tot fent-nos-ho viure dos joves poetes ahir vespre al Casal de Perpinyà on es va celebrar, enguany per segona vegada, el DIA MUNDIAL DE LA POESIA.


Just abans del recital, Joan-Lluís Lluís va procedir al lliurament del:  
PREMI DE POESIA JOVE CATNORD 2012 creat per la Llibreria catalana i la Casa de la Generalitat de Perpinyà. El jurat compost per: Joan-Lluís Lluís, Gérard Jacquet i Joan Pere Sunyer, va atorgar, amb unanimitat, el premi al jove poeta Nicolas Caveribèra. Li adreço aquí les meves felicitacions i li dic el plaer que vaig tenir tot llegint les seves composicions... ja que ens posen de manifest que no serem pas nosaltres els darrers poetes a la Catalunya boreal! 

El recital a dues veus de la Laia Noguera i de l'Edgar Alemany va ser un acte vibrant, sonant, rítmic, empàtic... per resumir-ho amb aquest mot que tot ho inclou, poètic...  I això d'escoltar poesia catalana contemporània en català és, a les nostres comarques ultramuntanes, una cosa tan rara que per a mi va ser tot un gaudi a raig! Que en el record em durarà.


Coses vistes

Aquest llibre és tan bo,
que ahir, a ca Na Joana
-a la Llibreria catalana -
vaig veure de debò,
com també se'l comprava
el mateix autor.

6 de març 2012

1 de març 2012

Paraula mestra


Nicolas Çarkozy?

27 de febr. 2012

La revenja del remador

És el llibre que estic llegint... 
El seu autor ens hi recorda la nostra condició de primats: l'home, diu, és un primat gregari i jeràrquic. També afirma que no som descendents de l'home neolític, sinó que som uns homes neolítics.
 En el període que estem vivim trobo la lectura d'aquest llibre totalment necessària tant si mirem cap al sud -car per sort tenim sud- com si endinsem la nostra mirada en el perfecte  hexàgon francès...

Com que no té encara traducció catalana, penso, no resisteixo les ganes de traduir un paràgraf de la primera part ( Le mal dominant), capítol 6 (p. 97):
És un atavisme potent que ens empeny a buscar l'estimació dels poderosos i a compartir amb ells els recursos que han anat concentrant a despeses dels dominats. Subestimem constantment la nostra fragilitat respecte d'aquest fenomen ja que fereix la nostra moral i la nostra creença ingènua en virtuts humanes proporcionades a l'altura dels càrrecs  assumits. És oblidar que la moral i el manteniment d'aquesta fe en les virtuts dels dirigents estan històricament i fonamentalment destinades a protegir els dominants de les revoltes i les ambicions dels dominats. La realitat és tot una altra cosa: la moral i el sentit del bé comú es dilueixen per mesura que els homes progressen en les jerarquies, senzillament perquè el reclutament de les elits aprecia la seva adhesió segons el principi de realitat és a dir amb l'acceptació de la corrupció.

25 de febr. 2012

21 de febr. 2012

Assaig

5 de febr. 2012

Amic Carles, i què més direm nosaltres!


TV3 transformada en l’organisme “caritatiu” del govern dels estraperlistes (aquells que fan que un bé sigui escàs per poder-ne fer negoci, com és el cas de la privatització sanitària). Si la televisió catalana ja estava fent feines d’ONG amb les “maratons” mèdiques —una forma d’amagar la irresponsabilitat del poder pel que fa a l’obligació moral de dedicar tots els diners necessaris a la investigació i la medicina pública a través dels impostos—, i també amb tot de programes mel·liflus carregats de “bones intencions”, però sense cap radicalitat crítica a l’hora de l’anàlisi dels problemes socials, ara la teva ens anuncia a bombo i platerets una nova “marató” per recollir diners pels pobres (¡deixem-nos d’eufemismes!). L’acte de presentació el presideix, com una burla infame, el conseller Cleries, l’heroi del PIRMI. Realment vergonyoses aquestes recaptes de diners promogudes pel poder per dir-nos que hem de ser “caritatius” mentre aplica les insolidàries retallades als béns públics i practica la més estricta solidaritat amb les classes pudents ―sí, en el doble sentit― estalviant-los impostos. (Una “marató” d’aquesta mena només tindria sentit si es dediqués a fer visible el problema i alhora a fer una crítica debel·ladora de les (ir)responsabilitats del poder.) Però, com a la ràdio en els temps de la misèria franquista, ¡Ustedes son formidables!

Carles Camps Mundó


Només hauríem de substituir  TV3 per TF1, F2, F3... i també els cognom, però, tot hi és i és això, precisament que em fa ràbia. Resistim!

3 de febr. 2012

Al vent, la cara al vent...


La Tramuntana és, per definició, un vent contrari. Bé ho saben els carters, ells qui van amb bicicleta i l'han de sofrir sempre de cara... vés a comprendre, tu! Si no fos el seu fort poder atzurant pel nostre cel, com les canyes enrabiades que lluiten sorollosament contra ella d'ençà d'ahir, li tindríem odi, segur. Però, ens coneix des de fa tant de temps i ve de tant lluny per veure'ns, aquesta cosina del Mestral, que ens guardem els insults i les invectives. El record del roure de la faula ens guarda de l'orgull.

30 de gen. 2012

Un bol de sopa i un got de vi

Fa temps: "oda al pastoralisme" diu l'Indépendant per presentar l'obra escenificada per Jack Coudert, ressaltant així el seu caràcter poètic. Jo, fins i tot, amb un pel d'exageració, tindria ganes de dir: una mena de geòrgica... Aquesta creació, basada sobre els testimoniatges orals de persones reals recollits pels equips de les Reserves naturals catalanes, conjumina diversos mitjans de comunicació la qual cosa li confereix molta originalitat i força.

L'escenari representa, d'un costat, la cuina en una casa d'un poble de muntanya i de l'altre, diguéssim el taller. Entre cuina i taller, una pantalla blanca per a projeccions.
Costat taller, un vellet, l'Andreu -Thierry Cailheton-, s'entreté fent feinetes amb fustes o esmolant algunes eines de tall, una dalla, una falç. Costat cuina, dues dones, grandetes, -Annabelle Garcia i Delphine Guibert- s'afanyen a fer la sopa. Un cop la sopa al foc, l'una fa un poc d'endreça, l'altra planxa roba. Mentre tot això va passant, amb una pertinent lentitud -ja que és vida del temps passat-, s'ouen, com per ràdio, músiques i cançons de l'època... de tant en tant els personatges, com si pensessin en veu alta, comenten  coses de la seva vida quan eren joves, contrastant-les amb la vida d'avui. Aquesta és la part "teatral" de l'espectacle. A intervals, mentre Thomas Pénanguer amb els seus dibuixos en directe que surten sobre la pantalla va il·lustrant el que diuen, unes veus off -Mònica Bellsolà, Michel Gaich i jo- expliquen com era el país, quins eren els cultius, quines eren les activitats i les feines, la vida de pagès i de pastor, abans, fa temps...

La sala era plena i la gents s'ho passava molt bé, hom ho sentia. Un cop acabada la representació, el públic va ser convidat a menjar la sopa que les dues comediants, a la vista de tothom, tot just venien de fer. Que bé!

Amb tot, em cal posar un bemoll: lamento que, en el moment on es renova i per 43ena vegada, aquí a Prada, la Flama de la Llengua, el català no sigui més present, que tret dels noms de llocs, no tingui més protagonisme. Bo, això, per ara, no sembla gens fàcil pels membres de la Companyia Encima... Però, recordem, tota aquesta gent de Mentet, d'Eina, de tots els pobles de Conflent i Cerdanya, en aquests temps parlava català.

24 de gen. 2012

Encima, "Fa temps"...

Aquest dissabte 28 de gener a les 9 del vespre a la sala del Firal de Prada, la companyia ENCIMA,  resident al Lido de Prada, farà la primera presentació del seu treball de memòria:


L'espectacle, muntat en partenariat amb les Reserves Naturals Catalanes, perllonga, teatralitzant-lo, el seu treball de recollida de la memòria, de les paraules dels ancians de les nostres muntanyes del Conflent i de la Cerdanya. Com era abans, el paisatge? Com era la vida? Com han anat evolucionant? Treball de gran importància per la bona i fonamental raó que, com ho afirma una dita africana: si no saps on vas, mira d'on vens. I m'agrada afegir per manera de paràfrasis i per concloure: com vols tirar endavant si no saps d'on vens.

1 de gen. 2012