La dèria del poder

El poder, segur, és una una dèria, és una addicció tremenda, com podem notar-ho si observem el comportament d'en BERLUSKOZY o d'en SARCONI. No, no, mai no em vaig creure que l'un o l'altre es volgués seriosament retirar de la vida política! Quina farsa! Encara hi sem a temps de riure'ns?

D'un Francesc, l'altre... i l'altre?

Cap comentari, només escoltar, i tornar-ho a escoltar!

Pensant en el Met Baran

Je se lève
et oui, car :
Je est un autre et
Se n'est pas moi !

 Què? és en francès... Bo, per un cop...

Renovació de la flama de la llengua catalana

Aquest passat diumenge 3 de febrer, per 44ena vegada, es va celebrar, aquí al cementiri de Prada, sobre la tomba del mestre Fabra, la cerimònia de RENOVACIÓ DE LA FLAMA DE LA LLENGUA CATALANA que des de l'any 1968 porta el senyor Jordi Mir, membre d'Òmnium Cultural, gran estudiós de la vida i de l'obra de Pompeu Fabra. De l'acte es va fer càrrec el Casal del Conflent en companyia, de la delegació, conduïda pel seu president Jep Tapias, de l'Agrupació Excursionista “Catalunya” la qual  festeja aquest any el seu centenari. També eren presents membres de la Federació Catalana de Turisme Eqüestre amb el seu president Miquel Casas. El municipi de Prada el representava la senyora Corinne de Mozas, tinent d'alcalde encarregada d'afers escolars i de les qüestions de catalanitat.
A més d'això, la tramuntana que volia sortir a les fotos, va ser una protagonista molt activa ben ajudada per un fred dels més crus de la temporada. Però, res no hi va fer, la Flama va ser ben encesa i va emprendre el camí de Barcelona on arribarà el pròxim dia 24.

 Val la pena recordar que si l'acte es celebra a Prada és perquè és aquí que desprès d'exiliar-se l'any 39, Pompeu Fabra i Poch va morir el dia 25 de desembre de 1948 i que hi va ser sepultat?  Val la pena recordar que aquest home va ser el modernitzador de la nostra llengua, el qui va portar a terme la tasca de la seva normativització així donant a tots els catalanoparlants una eina unificada per que siguin facilitats tots el intercanvis?

 

OC 2012

Tinc a mans el nou numero de la revista.

OC N° CCCLXXXII-CCCLXXXIII 

XIII° Tièra, N° 102-103

2012

Encara no surt al siti web de la revista, però segur que ben aviat s'hi trobarà.

Al quadern "Germanor" que acull poetes i prosistes catalans podreu trobar:
-dos poemes inèdits de Joan TOCABENS
-sis poemes de Nicolas CAVERIBERE
-cinc poemes de Edgar ALEMANY
-cinc poemes meus.

Em  podeu enviar les obres que voldríeu veure publicades en un pròxim n°.
joanpere.sunyer@gmail.com

Podeu fer pervenir les demandes d'abonament a:
Frederic Fijac, 625 La Permenade 47300 BIAS
Frederic.Figeac@ac-bordeaux.fr

França: 25€
Estudiants: 18€ (amb justificatiu)
Foresters: 31€
D'ajuda: 60€
El n°: 7€, el n°doble: 12€, el n°quàdruple: 18€

Endemà de fi del món

Doncs, dia 1:
Escolteu, escolteu, finalment, aquesta fi de món nos va anar a l'oli!

A veure la pròxima... que qui sap on es farà perquè la gent de Bugarach segur que no en voldran patir una altra!

Nadal encara un cop...

 Amb el títol: Nadala, l'amic Carles m'acaba de fer passar un poema seu i, pensant que no em renyarà, no resisteixo la gana de donar-vos-lo a llegir:

Enlloc enlloc. Tot és aquí i encara.
Tot és sense esperança.

Però tu et creus ―ben crèdul―
que la paraula et rapta enllà del món sensible
per revelar-te els límits
on neix un altre món sense crepuscle.

Ocell d’ocells, Pedra de pedres, Arbre d’arbres...

Un món de designacions superbes.
Un món que muda sempre idèntic.
Aquell món Altre que és àmbit de tots els àmbits.1 

Les paraules com a superxeria.

Carles Camps Mundó
desembre del 2012

1. Miquel Martí i Pol.

Això em fa recordar del temps que feia ràdio sobre l'antena de Ràdio Arrels i que, que per respondre a una demanda d'en Rafel Renyé vaig crear el personatge de Mossèn Jotapé. Abans de nadal, el Mossèn havia recitat aquest poema:

Mossèn Jotapé se demana si:

DE NADAL, ARA,
SE N'HA DIR FESTA O SE N'HA DE DIR FIRA

Amb son atapeïda barba blanca,
vermella caputxa i llarga hopalanda,
mig americà, mig escandinau,
ara se'n ve Sant Nicocacolau!
De fet, tothom li diu « Papà Noël »,
i en comptes d'arribar a peu, baixa del cel,
carregat de joguines el trineu,
envoltat de nit, fred i flocs de neu.
Els Reis d'Orient, ells, duien mirra i encens,
però d'això, què vols que en facin els nens.
La canalla somia altres regals
i espera que els pares siguin bogals.
Però, els pares pensen a beure i menjar
—que Nadal és dia per endrapar.
Doncs vinga ballar com pastre o rabadà
i la panxa plena vinga cantar:
« Que li darem, a n'el Noi de la Mare...
panses i figues i nous i... no els cau la cara!
Oques, pintades, capons i pollastres,
dies abans patiren grans malastres.
« Xampany » o cava com te'ls fan rajar,
i els sous que no tenen, vinga gastar...
La « Caixa » se'n riu, ja podeu pensar:
la resta de l'any, iran a fiar!
Avui, tot és per vendre i per comprar,
i ja no hi ha qui se'n pugui escapar;
doncs, aquest any, ho tinc tot ben muntat,
jo faré un pessebre patrocinat.
Què li demaré al reboster ?
Un Jesús de can « Pampers », amb bolquers,
Un bou ben gras de can « Charral »,
Un Sant Josep « Braun », afeitat com cal,
i segur que trucant a « Loréal »
una Mare de Déu que bé s'ho val!
Sento a demanar: « I què de català? »...
De català?... el ruc nos quedarà!
Demés, per rematar-ho, traca final,
la missa del gall —estrena mundial,
enguany, la diré al centre comercial!

Ai, la Xarxa

Fa unes setmanes que vaig rebent sol·licitacions amicals -suposo- de persones que volen que m'apunti al que anomenen el seu"cercle d'amics" o la seva xarxa personal... sigui per Facebok, per Google+, o altra cosa. Tot i aquestes eines, a mi em sembla que vivim en un món de comunicació, si, però de comunicació aïllant. Ja els veieu aquests joves que es passegen per ciutat amb uns auriculars clavats en les orelles destil·lant-los sons que en diuen música i que així fan que siguin "aquí-allà", aquí i en una altra banda. Això ho entenc poc (per no dir gens). Quan em trobo en un lloc m'hi vull trobar totalment, si no és que el lloc sigui molest i no m'hi senti a gust... encara que....

Per acabar, a tots dic que aquest blog, per a mi és molt suficient i que no desitjo fer-los cap menyspreu no acollint les seves peticions. En Joan Pere no vol deixar-se enxarxar més que ja ho és.

L'alternativa més que mai necessària

I si de debò, per fi, venia l'hora del poble!

"que en tenim prou de nos fer representar"

com cantava Joan-Pau Giné

Ja ho sé... ja ho sé... aquests també són representants i només són tres... però podem somiar que seran d'una altra farina, oi?

Entre mar i llacuna

Un passeig agradable amb sol i vent sobre el tómbol, que de fet, és doble, de la península de Giens ahir a la tarda.

La passejada la vam fer seguint  la banda de terra oest, del costat de la rada de Toló. Déu n'hi do, la gentada que hi havia aquest dimarts! Totes les edats s'hi trobaven representades, des de jubilats ja grandets que caminen xano-xano tot xerrant -tal com fèiem nosaltres- fins a joves que corren, passant per tot de bona gent amb gos o sense gos. Uns sobre l'asfaltat, altres damunt del talús de sorra, altres encara sobre la platja a ran de mar.
 

 el costat de mar, a l'oest

 

 

el costat de la llacuna, a l'est

18.30
Algunes precisions:

El tómbol oest  porta un camí asfaltat anomenat, en francès: "route du sel" (ruta de la sal). La llacuna (550 hectàrees), "l'étang des Pesquiers" o sigui l'estany dels Pesquers és, com encara es pot veure, una antiga salina tancada l'any 2001 i que pertany al Conservatoire du Littoral. És el domini dels ocells marins: gavians,  i flamencs.