L'ANY DE LA INDEPENDÈNCIA

Hem viscut per salvar-vos els mots...

Ara, vet aquí com jo vaig arribar a conèixer la poesia de Salvador Espriu. Vet aquí com algú em va ajudar a salvar-me els mots i com aquest va ser el Raimon. Car és amb les seves musicacions que, de primer, em van arribar els mots de l'Espriu. I sempre recordaré el recital que va fer al teatre municipal de Perpinyà l'any 1966 (penso) i la cervesa que vam beure en un cafè de la llotja després del seu assaig de la tarda. Dos anys després, quan vivia al Val d'Oise, em vaig comprar "La pell de brau" bilingüe de la malaguanyada editorial Maspero amb prefaci del mateix Raimon. I més tard, el llibre de Sinera.

Diversos són  els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de la cançó de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."

Així és com el que diu aquest poema, ho porto gravat en el fons del fons de mi mateix, i com em fa viure.

Reforma dels diccionaris

Veient amb quina velocitat tota cosa es transforma en mercaderia i esdevé objecte de negoci -sense presumir gens ni mica de la seva utilitat real- es pot suposar que ben aviat els diccionaris, al menys els de l'àrea europea, acabaran per suprimir les entrades corresponent a l'adjectiu gratuït, al nom gratuïtat i a l'adverbi gratis.

Massa

A cada època el seu parlar peculiar. Ara vivim en els temps del massa, (francès: trop). Déu n'hi do l'èxit d'aquest adverbi que ha passat a ser el criteri insuperable per a tota classe de coses, persones i actes. En francès tot és trop: trop bon, trop beau, trop top, trop cool, trop moche, trop nul... i fins i tot amb ús absolut: c'est trop, il/elle est trop. Em pensava que aquest tic de llenguatge era propi del jovent d'avui, exactament com van ser-ho el formidable, el chouette o el sensas (sensationnel) en èpoques precedents i que acabaria per passar i deixar lloc a qui sap quin altre. Que això era una marca de l'empobriment continu de la llengua lligat -perquè no?- a l'ús abusiu i universal dels ordinadors i altres mòbils, i que, que sé jo...  Si, així m'ho pensava, però acabo de constatar que anava errat. La prova, en aquest extracte del llibre de Jean-Paul Sartre, Les mots (NRF Gallimard 1964):

Tout destinait cette activité nouvelle* à n'être qu'une singerie de plus. Ma mère me prodiguait les encouragements, elle introduisait les visiteurs dans la salle à manger pour qu'ils surprissent le jeune créateur à son pupitre d'écolier ; je feignais d'être trop absorbé pour sentir la présence de mes admirateurs ; ils se retiraient sur la pointe des pieds en murmurant que j'étais trop mignon, que c'était trop charmant.   

Doncs, noies, nois, us adoneu que parleu com un filòsof del 1964! Divertit, oi? 

En català no tinc constància d'un ús anàleg de l'adverbi massa. D'acord, tenim En Massagran de Josep-Maria Folch i Torres, però això és una altra història.

*L'escriptura literària.

Històries de la vora del foc

Temps de novembre. No sé si podré verificar la dita que pretén: la pluja de tardor fa créixer  sense dolor; a veure, a veure, perquè de moment... Mentre el cel va plorant les seves penes i desgràcies, com n'és d'agradable, instal·lat davant de la llar de foc, deixar, dins la dolça calor, vagarejar l'esperit o fer lectura.

Justament estic llegint "Les sentiers de ma mémoire"; unes memòries d'infantesa que Marcel Gouzy, pare del poeta i amic Jep Gouzy, va publicar en francès a la revista Conflent. 

Es tracta de tres fascicles: I Le pain de brique, n°113 del 1981 ; II Le temps des arbres, n°119 del 1982 i III Les fleurs d'exil ne se faneront pas, n°130 del 1984). Tots tres il·lustrats amb dibuixos en blanc i negre del mateix autor que a més de ser poeta va ser un artista complet i va fer córrer un llapis llest i precís sobre les planes.

Un encontre poètic

El 27 de juliol de 2010, en aquest mateix blog, havia publicat un poema de Miquel Martí i Pol que és dels que ajuden a viure -almenys que m'ajuden a mi- perquè em semblava d'una gran actualitat. Avui, el torno a publicar ja que, llastimosament, el trobo més que mai d'actualitat! 

Estant amb això, quasi sense pensar-hi, se'm va acudir un altre poema, justament dels que... que és el poema de Nâzım Hikmet titulat: La criatura més divertida i del qual penso que es pot posar en paral·lel amb el de Martí i Pol. De fet, jo, aquest poema només el coneixia en la versió francesa recitada per Yves Montand i no sabent si n'existia alguna traducció al català, aquí n'acabo de fer una 1. 

ARA, MIQUEL

Ara, Miquel,

torna a ser el temps

del fil gruixut i les paraules dures.

Escasseja el diner

i ja és sabut que els poderosos

-planye'ls, Miquel!-

només poden permetre's

certes efusions sentimentals

amb la butxaca plena.

A coll-i-be dels pobres

alternen xurriaca i caramel

segons el vent que bufa;

però no descavalquen mai.

Miquel, recorda-ho:

únicament pegant sacsades

tots plegats,

ens els traurem de sobre.

Les canyes

només es tornen llances

si hom les empunya amb esperit de lluita.

Miquel, aquest llevant

fa molt de temps que dura

i el terra és xop

i se'ns podreix la sola

de les sabates.

No trobes que ja és hora

de treure els peus del fang

i espolsar-se el clatell

i fer bugada?

Miquel Martí i Pol 

LA CRIATURA MÉS DIVERTIDA

Com l'escorpí, germà,

Ets com l'escorpí

En una nit d'espavent.

Com el pardal, germà,

Ets com el pardal

Amb els seus menuts desassossecs.

Com el musclo, germà,

Ets com el musclo

Tancat i tranquil.

Ets terrible, germà,

Com la boca d'un volcà apagat.

I no ets un, desgraciadament,

No ets cinc,

Ets a milions.

Ets com el be, germà,

Quan el botxí, vestit amb la teva pell,

Quan el botxí alça el bastó,

T'afanyes per entrar dins el ramat

I te'n vas corrents cap a l'escorxador, quasi cofoi.

Ets la criatura més divertida, en suma,

Més divertida que el peix

Que viu dins la mar sense saber la mar.

I si hi ha tanta misèria per aquesta terra

És gràcies a tu, germà,

Si estem afamegats, esgotats,

Si estem escorxats fins a la sang,

Premuts com el raïm per donar el nostre vi,

Jo diria que és culpa teva?no...

... Però hi tens molt a veure,

Germà.

Nâzım Hikmet

Els volia  posar realment paral·lels però, vés per on, no ho he aconseguit. Llàstima.

1 Potser algú em dirà si existeix una versió catalana del poema.... 

Coses de mal entendre (1)

Heu notat com n'és de propensa la gent empiocada -família o coneguts- a venir a saludar-vos amb -petons?

I què?

A vegades és tant agradable quedar tranquil en una ombra a la vora del camí i mirar la gent que va passant... sens fer cap comentari.

No hi ha cap terra com la Cerdanya

No és de creure, hauré esperat tants anys per fer un viatge amb el tren groc! Però, catacric-catacroc, ja ho tinc fet, i ara em sento talment com si acabés de complir una proba iniciativa... i l'any que en faré setanta, com el Petit Príncep! Això m'ha tornat ganes de refer una lectura més de Jordi Pere Cerdà perquè a cada revolt de la via em pujaven els seus versos a la ment i em sonaven fort i em sentia commogut de cap a peus, ulls mullats, canyó nuat... feliç.

Voix Vives de Méditerranée en Méditerranée

Finalment, no participaré al festival de poesia de Seta aquest any.