INSTANTS POÈTICS V-7

Camil DESCOSSY (1904-1980)

Abans que tot, en Camil Descossy va ser un pintor. I un dels que compten. (Llastimosament i segur que per culpa meva, conec molt poc la seva pintura). L'any 2004, amb motiu del centenari del seu naixement, la Casa de la Generalitat de Perpinyà va presentar, comissariada per Jacques Marmayou, una exposició de la seva obra. Pintor de categoria, en Descossy va ser director de l'Escola de Belles Arts de Montpeller del 1939 al 1967. I Montpeller té un carrer Camille Descossy que en conserva la memòria. El pintor, després de fer estada a Paris, torna cap a casa seva el 1928 i s'instal·la per alguns anys a Vinçà1 . Es lliga amb Aristides Maillol, Josep Sebastià Pons i altres artistes reconeguts. A mi, d'en Descossy, qui me'n va parlar és Adriadna Cazelles. Si, perquè Camil Descossy, el 1967 va fixar la seva residència en un lloc que estimava molt per damunt de Castellnou, als Aspres, no gaire lluny del mas del Pull, al mas de Serrat. És aquí que Camil Descossy es va dedicar a l'escriptura i a la defensa del patrimoni català. Va publicar proses: "Malavida" i "Barouds d'honneur pour le Roussillon". També va escriure un recull de poemes en català que ell mateix va traduir al francès. Va ser publicat per la revista Sant Joan i Barres, dirigida per Antoni Cayrol (jordi Pere Cerdà) el 1976 amb el títol: CONCERTO CATALÀ.

"La poesia de Camil DESCOSSY és substancialment religiosa, d'una religiositat de memòria hereditària (que regolfa en l'esperit del poeta, avesat al tràfec impetuós de la vida actual)"[.];

escrivia Esteve Albert en el pròleg del poemari. No vull afegir gaire bé res més perquè aquí, tot està dit. Escoltem la poesia no gens fàcil encar que sembli senzilla, d'En Descossy, aquesta poesia de pintor, perquè s'ho mereix.

1 Vinçà, terra de poetes on va viure Francesc Català i on, ara, escriu Coleta Planas!

INSTANTS POÈTICS V-6

Josep Maria de SAGARRA (1894-1961)

Personalment, el vaig descobrir escoltant Vinyes verdes musicada i cantada per Lluís Llach, com tants i tants d'altres i que escoltada allà, al Val d'Oise, em nuava el canyó i m'emboirava els ulls. També em vaig llegir els poemes seus recollits per J.M. castellet i J.Molas a Poesia catalana del segle XX (edicions 62, Barcelona 1963) d'on vaig tirar pels Instants poètics, Cançó de suburbi, Tardes de diumenge i també Vinyes verdes. M'encanten en l'escriptura poètica de Sagarra el seu gust pels clàssics (que llastimosament no vaig poder estudiar mai a l'escola francesa...) la seva absoluta mestria del vers amb rima, ritme i tota la musicalitat. Quatre reculls s'intitulen Cançons... d'abril i de novembre (1918), ... de taverna i d'oblit (1922), ... de rem i de vela (1923), ... de totes les hores (1925). Per això, Sagarra va ser un poeta dels més musicats: Lluís Llach, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor, Celdoni Folnoll, Joan Manuel Serrat, Toti Soler... Sé poca coseta del Sagarra novelista o autor de teatre però vaig descobrir amb molt de plaer la seva col·laboració amb Joan Capri, i em fa molta gràcia, perquè en Capri ja fa molts anys que m'agrada i molt!
Durant la setmana podreu sentir: Vinyes verdes, Cançó de pluja, Record de Solsona, A una nova amiga, Cançó de suburbi i Tardes de diumenge. La balada de Luard, el mariner era un poc massa llarga per l'espai del programa, aquí us en poso els primers versos:

LA BALADA DE LUARD, EL MARINER


Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins el nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s'escapen, vironeres,
d'un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d'ulleres,
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer,
peus seguidors de totes les tresqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard, el mariner!

[...]

Això si, l'home Sagarra, sembla que hagi estat l'anti-retrat complet d'aquest mariner Luard.

Pinyols

Acabo de retrobar aquests quatre pinyols d'albercoc de l'istiu passat. Me'ls havia guardat.... un vell reflex, que segur em ve de la infància a Ceret. Si, els pinyols d'albercoc sempre em fan tornar cap a Ceret, més precisament al pati de l'escola de nins. Als anys cinquanta. Què era això dels pinyols? Era un joc que practicàvem al pati de l'escola durant els moments d'esplai i que es feia exclusivament a començaments de juliol que justament correspon a la temporada dels albercocs. Us en recordeu que en aquests anys hi havien escoles de nines i escoles de nins i que hi anàvem fins el 14 de juliol. És clar que la temporada, degut a la calor, no essent gaire favorable al treball, l'activitat pròpiament escolar era molt alleugerida i així passàvem llargues estones al pati, a l'ombra dels grans plàtans —les platanes, com diem aquí—. En aquests moments, bona part del pati, al llarg de la paret que vorejava el camí i els horts, es convertia en una mena de firal. S'hi instal·laven, tot de paradetes, talment com unes barraques de tir, però per terra. El qui volia parar un estand només havia de quitllar* un pinyol d'albercoc, un pinyol petit, per fer de blanc, i traçar una ratlla, diguem a cinc passes del pinyol quitllat. Després, es posava a pregonar a tota veu: «Cinc i la misa, la pell i la camisa!» per a atraure jugadors. Ah, si... misa és un gal·licisme per dir posta... home, la llei de la rima, aquí al Nord! Qui volia jugar es posava a ratlla i, amb pinyols que portava a la butxaca o en una bossa, intentava fer caure el pinyol-fitó. Si ho aconseguia s'emportava sis pinyols, és a dir cinc més un, la misa....Tots el pinyols perduts, se'ls quedava l'amo de la paradeta. Tothom entén que si la ratlla es feia a deu passes, el guany passava a ser de deu i la misa. Hom trobava parades de cinquanta i la misa i fins i tot de cent. No puc assegurar que la ratlla es feia exactament a cent passes, però, això si, era lluny... Era tot un espectacle i atreia molts badocs. Aquesta activitat temporera generava una gran il·lusió i provocava freqüents controvèrsies, fins i tot baralles. Imagineu el que podia succeir quan un es feia agafar havent quitllat un pinyol de pruna o de cirera -home, a Ceret!- en comptes d'un d'albercoc, l'únic valid! Els mestres, que, arrenglerats com soldats en odre de batalla, anaven amunt i avall del pati tot xerrant, havien sovint d'intervenir per posar hi ordre i separar els cercabregues. El joc de pinyols també tenia una altra resultant. Instituïa una manera de jerarquia entre la canalla. M'explico: qui tenia més fama entre nosaltres no era qui havia tret una bona nota al dictat, sinó el qui arribava a l'escola el matí amb una grossa bossa de pinyols, omplerta a petar, esclar! No tots els rics ho eren gràcies a la seva bona punteria pinyolera ja que alguns tiraven de la fàbrica de confitures que hi havia en aquest temps a l'avinguda Clémenceau, si no m'enganyo.

Fins ara, pensava que el joc de pinyols només es practicava a Ceret, però fa poc, aquí a Prada, a la festa «Livre en herbes» el passat mes d'octubre, tot dinant vaig parlar amb un dels responsables de «Les Publications de l'Olivier» que viu a Perpinyà. Em va explicar que ell també, de petit, a Sant Assiscle, havia jugat a pinyols però amb una altra regla. Feien servir una capça de sabates en el fons de la qual retallaven un forat quadrat i és això que servia de blanc. A Ceret, del meu temps, es practicava igualment però de manera molt minoritària. Dels pinyols, qui en parla també és en Joan Amades en el seu formidable «COSTUMARI CATALÀ» (volum II, p. 570) al capítol de la Quaresma, entre d'altres jocs i on qualifica el pinyol d'element de tipus monetari. Diu: «[...] el (joc) de pinyols, dels quals es feien piles a terra, piles que hom havia de fer caure o esbarriar a cops de palet, tirat des de certa distància i seguint regles fixades pel joc.»

Tot això, ara ja fa temps que s'ha acabat. Els meus nets només parlen dels Pokémon. Aquests cromos que s'han de comprar i que substitueixen el pinyol gratuït que no té més cap gràcia justament per ser pinyol i per ser gratuït!

* Quitllar: dreçar.
(Diccionari del rossellonès,
Pere Verdaguer,
Ed. 62 Barcelona 2002)

Pierre Drillaud 1935-2008

Une passion, un métier : la photographie...

INSTANTS POÈTICS V-5

Jep GOUZY

Recordo el dia que em vaig comprar, a can Torcatis, el seu recull: Com l'aigua enterboleix el vi... amb un seguit de 7 gavats sobre lino de Claudi Meyer que acompanyava els poemes. En aquests anys vivíem i treballàvem al Val d'Oise i m'aprofitava les vacances per a fer provisió de llibres i revistes. Molt més tard, ja havent tornat al país vaig fer coneixença amb en Jep Gouzy.
El vaig anar a visitar a Sant Feliu d'Amunt una tarda . Vam parlar de poesia ben segur i ell em va proposar de fer-li passar alguns poemes meus per la revista OC en la qual es feia càrrec -i continua- del quadern anomenat: Germanor. Vaig enviar-ne d'altres, fins i tot per participar al n° 878-879 de juny-juliol de 2002 de la revista EUROPE en companyia de Coleta Planas, Gerard Jacquet, Aleix Renyé, jordi Pere Cerdà i, evidentment, en Jep Gouzy. Es tractava d'un dossier intitulat: Poètes occitans et catalans. Aquí el vull regraciar i saludar la seva dedicació perseverant a la difusió de la poesia catalana.
Recordem que en Jep va venir als estudis de Ràdio Arrels per a enregistrar el n° 2 de EHA! : I el mar, allà com el plat dels deus... que va ser emès entre el 20 de febrer i el 3 de març de 2006.
A més de ser un poeta prolífic, segur el més productiu de Catalunya Nord, Jep Gouzy també és prosista. Llegiu la seva obra narrativa completa publicada a Viena-Columna en dos volums: Aposta perduda i Entrada de fosc.

Tactant-se del Pirineu

FRONTERA:

Derivat de front amb referència al cara per cara igual que l'enfrontament i la confrontació com nos ho explica Mossèn Alcover en el seu «Diccionari català-valencià-balear». A l'article FRONTERA, m'interessen dues accepcions d'aquesta paraula. La primera nos aprèn que una frontera és una «Corretja o corda que passa per damunt el front d'una cavalcadura o animal de càrrega», això, a Mallorca. Que divertit, oi! Animals de càrrega...Així que només seriem uns fills d'ases i someres, nosaltres els catalans, poc importa de quin vessant d'Albera. No m'ho puc creure, no m'ho crec. La segona de les accepcions és la que porta el número 3 i que diu: «Tenir frontera: mantenir forces militars en el territori extrem d'un país, davant les forces enemigues.» D'aquí que —tractant-se d'enemics— arribant al Pertús per l'autopista hom es trobi amb la concretació o materialització d'aquesta definició que és el post fronterer amb tot el que calgui: edificis de duana, de policia, garites de l'un com de l'altre estat i presència de... «personal». Si, com diu un amic meu, la frontera no té gruix, es nota que té pes! Ja que passar la ratlla a certs moments pesa perquè et menja bona estona...
A Alsàcia, quan vols passar el Rin cap Alemanya, passes... quan tornes d'Alemanya cap a França, igual, passes... i prou. No hi ha frontera! Al setembre vaig anar a fer una volta a Itàlia, al Piemonte. Per l'autopista. Passat Menton, et trobes a Ventimiglia i no t'has adonat de res, has passat de França a Itàlia. Per tornar igual i la garita que hi ha és la del peatge de l'autostrada. No hi ha frontera! Expliqueu-me el Pertús si us plau!

INSTANTS POÈTICS V-4

Perejaume

OLI DAMUNT PAPER
El Ventall.17 Editorial Empúries (Barcelona 1992)

Perejaume és el nom de ploma de Perejaume Borrell i Guinart (Sant Pol de Mar 1957) potser més conegut com a pintor. El vaig poder veure i escoltar en el marc del XIII Festival de Poesia de Girona, aquest passat més de setembre on va participar a l'homenatge a Josep Palau i Fabre del qui era amic.
OLI DAMUNT PAPER és un recull de poemes, més precisament de sonets1 -clàssics- on el Perejaume poeta continua essent pintor, però pintor amb ploma i paraules. Tots els sonets del recull s'ambienten en els paratges del Montnegre (i del Montseny) on Perejaume va viure uns anys, recorrent boscos i valls, cims i fondàries, i tot caminant escrivint que per a ell, com diu, escriure i caminar és tot u. Comparteixo totalment el seu amor de la natura, l'admiració als arbres i als rocs (esqueis), el goig profund de viure's com part de tot això...
A demés Perejaume també es dóna a conèixer com a assagista.

Panorama
Surto i els arbres avancen un tros
damunt l'imant; pel fons corre una llebre.
Del cim més alt nevat com una zebra
valls i carenes baixen cap al clos.
Sota l'arbreda un tros de suro gros
simula, enfarinat, una terra amb gebre,
i va prenent l'aspecte d'un pessebre
l'anell de la natura en el meu cos.
Si em miro endins, per sota d'aquest vers,
un pou sense parets, dreta, ni esquerra,
dissol muntanya i mar en aigua dolça.
M'envolta el centre just de l'univers,
toco de peus al fons, no pas a terra,
i aixeco tot el paisatge com molsa.

Refugi del Costabona

Última hora: L'acadèmia i els límits on, amb Perejaume, retrobarem Patrick Gifreu i Antoni Clapés que ja coneixen els fidels dels INSTANTS POÈTICS.

1 sonet: poema de 14 versos decasil·làbics rimats arranjats en quatre estrofes: 2 quartets i dos tercets, o bé 3 quartets i un dístic.

Francesc Macià i Llussà (1859-1933)

Fulletó

HISTÒRIA DELS TÈRMITS QUE ES VOLGUEREN SALVAR



II

On es presenta el vell general Militèrmit
i on veurem com un gran soldat
sap rebre les ordres.

Després de la primera trofaŀlaxi del vespre i mentre, soŀlícites, l'atenien les terminyones per a la toaleta de la nit -vaja, així en direm del descans, perquè per als lucífugs tèrmits, no existeix el dia ni la nit-, la reina es va adreçar al capitèrmit de la guàrdia que, mandíbules ben obertes i amenaçadores, anava amunt i avall davant de la porta:

- Capitèrmit!

-A vostres ordres oh! lucífuga majestat!

-Ves ràpid a demanar al general Militèrmit que vingui immediatament!

-Sentir és obeir! Oh reina més ponedora!

I el guàrdia va arrencar com un coet.

Un bon quart després, el general Militèrmit es presentava i, amb penes i treballs, s'ajeia bocaterrosa i besava el terra davant les potes de la reina tot barbotejant les paraules d'etiqueta. El general era un tèrmit vell i revell a qui faltava mitja mandíbula d'un costat i dues potes de l'altre perquè feia temps, en els anys de la reina Kalitèrmita I -la Reina Gran, que la Sagrada Tenebra en conservi la memòria per tota l'eternitat- les havia perdudes en un ferotge assalt contra unes formigues que pretenien envair el termiter.

- General Militèrmit! -va haver de cridar la reina car el general era molt sord- suposo que saps perquè t'he fet venir.

El general va brandar el gros cap quitinós per assentir.

-Doncs, ara escolta i apunta el que, jo, com a cap suprem de l'exercit, dels soldats petits i grans, exigeixo que tu, com a cap de l'estat major, facis com més aviat millor.

I sense més embuts, la reina va començar a dictar-li tot el que ella ja tenia previst i pensat. Com s'haurien d'aplegar, a l'hora dita, els habitants del termiter; com s'haurien d'ordenar els diferents grups; qui donaria i com el senyal d'arrencada; per quines vies caminarien cap a la sortida; com es controlaria la marxa; el paper dels obrers, dels soldats petits i dels soldats grans... i... de moment, res més... que ja li faria comunicar d'altres instruccions al moment que calgui.

El general va estar encara un moment rascant paper amb el seu boli per tal d'acabar d'apuntar-s'ho tot i, remugant les degudes lloances, es va retirar lentament i de recules.

continuarà

INSTANTS POÈTICS V-3

HOMENATGE A FRANCESC CATALÀ
Diumenge passat, va fer vint anys que ens va deixar Francesc Català i Duran. Per tal d'homenatjar el nostre gran poeta conflentí, nascut a Jóc el 1929 i que fou metge a Vinçà on va morir el 1988, tornem a emetre l'enregistrament que havia fet el gener de 2007. A començaments de la primera temporada dels Instants Poètics, ja havia llegit una tria de poemes trets del seu primer llibre CAMINS (Col·lecció Tramuntana 1976)

Aquesta quinzena, doncs, es tracta del recull Rellotges de sol que forma part del seu segon llibre de poesia DE SOL I D'OMBRA publicat el 1981. Rellotges de sol, dedicat a Gineta i Pere Verdaguer, consta de 84 quartetes. 

De les hores sóc el niu;
a mi vénen, de mi van;
ocells de vol fugitiu,
les guardi fora un instant.Amb ma fletxa mati el temps;
amb el temps mati la gent;
tu que em mires, vés corrent,
que el temps, ell, no para gens.

L'aigua que, ara, passa pel pont,
sota el pont mai més l'oirem;
l'hora que, ara, brilla al meu front,
no la hi veuràs mai més present.
Recordem que Francesc Català va ser un dels promotors del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans (G.R.E.C.) el qual va presidir el 1968. A demés, tots sabem que Òmnium Cultural de Catalunya Nord ha donat el nom de Francesc Català al premi de poesia que lliure cada any. L'obra completa de F. Català es va publicar a Columna el 1989 amb un pròleg de Jordi Pere Cerdà.